07/01/2018

Tabàrnia

2 min

Escriptor i economista catalàRecentment s’ha parlat de Tabàrnia i s’ha considerat una iniciativa sense fonament històric que no té ni cap ni peus. Però Tabàrnia posa de manifest els següents fets.

Si una part de Catalunya vol votar separar-se d’Espanya, no pot negar-se el dret que els territoris catalans que no es volen escindir d’Espanya puguin, molt a desgrat seu, votar separar-se de Catalunya.

Si l’argument en contra és que ha de decidir tota la nació catalana en el seu conjunt i no una part, com que Espanya també és una nació, llavors estaríem donant la raó als que diuen que és tot Espanya qui ha de decidir sobre la independència de Catalunya, i no només una part.

Si l’argument en contra és que no es pot fragmentar una unitat territorial, en aquest cas Catalunya, llavors s’està donant la raó als que no accepten que es fragmenti la unitat territorial d’Espanya.

Si l’argument en contra és que Tabàrnia o Barcelona no són nació, llavors entrem en el dret a decidir de quina nació se senten els territoris catalans que no volen separar-se d’Espanya.

Aquesta lògica demostra que el dret a decidir com a tal conduiria a la hiperfragmentació territorial, en aquest cas d’un espai polític que, amb tots els seus defectes, és un dels més pròspers del món.

El conflicte català s’ha d’abordar revisant i atenent una per una les qüestions que es reivindiquen des de Catalunya, moltes de les quals legítimes, però no embolicant-les totes juntes en un procés que fragmenta espais polítics i de convivència.

Els desequilibris fiscals i de solidaritat territorials es donen en tots els espais polítics, inclosa la UE. Quan la solidaritat territorial dins de Catalunya no és un problema i sí que ho és amb la resta d’Espanya, el que en realitat hi ha és un sentiment excloent: la nacionalitat de amb qui vull ser solidari.

Tabàrnia o Barcelona com a comunitat autònoma no són moviments desitjables, tots preferim la unió territorial, però demostren cap on condueix l’anomenat dret a decidir.

stats