09/06/2019

Com et deies?

2 min

Et trobes algú al carrer o en un restaurant i et ve a saludar. El veus venir i no t’enrecordes del seu nom. Com es deia? Quan no recordes el nom es pateix, però encara més quan et preguntes: “De què el conec?” Saps que has parlat amb aquella persona, que en algun moment heu coincidit. Recordes la seva cara, la seva mirada, però no hi ha manera de recordar res més.

“Hola, Fernando, com va tot?”, et pregunta.

Això ja és el pitjor, perquè ell s’enrecorda de tu perfectament.

El primer impuls dels correpins és dissimular: “Ei, hola!” I comencem a fer servir frases impersonals: “Com anem?” O: “Què tal tot?”

Error.

L’altre dia una directiva m’ho va explicar arran que jo li vaig dir, quan ens vam retrobar i em va saludar, que no m’enrecordava de com es deia. L’hi vaig dir directament, perquè és el millor que es pot fer, ser sincers: “Mira, perdona, sé que et conec, però ara mateix estic totalment confós. No sé si ets de la feina o d’algun curs o d’alguna celebració d’amics comuns, però no recordo qui ets”.

Si això es diu amb un somriure, l’altra persona ho entén. Perquè de segur que també li ha passat algun cop i l’empatia serà màxima. Sabeu per què tendim a dissimular? Perquè pensem que no reconèixer algú és sinònim de menyspreu. I no és veritat. És sinònim de falta de memòria, que no és el mateix.

Una vegada, un boticlasta em va ensenyar un truc. Quan no t’enrecordes d’algú li llances: “Perdona, però ara no recordo com et dius”. Et respon: “Jordi”. I tu menteixes: “Jordi ja ho sé, home, pregunto el cognom”. “Recasens”. I llavors, tens totes dues coses quedant bé. Jordi Recasens. S’ha de tenir bastant morro, jo no he tingut mai nassos de fer-ho!

Prefereixo donar-vos una regla mnemotècnica molt millor. Quan us presentin algú mireu de pensar en una altra persona propera que conegueu bé (cosí, cunyat, germà...). La relacioneu amb la que teniu al davant i, per regla general, mai us oblidareu del seu nom. Associació d’idees, se’n diu.

stats