Ser o no ser... Charlie

Durant els darrers dies hem presenciat com el lema “Jo sóc Charlie ” es convertia en un crit unànime de suport a les víctimes de París. La frase l’han subscrita gent del carrer, personalitats de la cultura i fins i tot polítics. Ha agafat tanta volada que, de fet, és la protagonista de la següent portada del setmanari francès.

Dos dies després dels crims van començar a aparèixer alguns tuits i articles titulats “Jo no sóc Charlie ”, com ara el de Juan Manuel de Prada al diari Abc. L’escriptor condemnava els assassinats i manifestava el seu desacord amb la sàtira religiosa. El mateix president Mas, en un article recent, condemnava els atemptats, però matisava que ell no era partidari d’aquest tipus d’humor.

Què vol dir la frase “Jo sóc Charlie ”? O la frase contrària? És solidaritat amb les víctimes? O es refereix al fet que estem d’acord amb les sàtires publicades?

És evident que aquell qui diu que ell no és Charlie i alhora condemna el crim interpreta només la segona accepció. És la seva manera de dir: això és inacceptable però jo no estic d’acord amb una sàtira religiosa que pot ser ofensiva.

Sincerament, el matís no és procedent. Aquest debat és independent de l’atemptat. Venjar l’humor ofensiu amb la vida de persones és tan desproporcionat, irracional i propi d’un terrorista que treu tot el sentit a debatre sobre la sàtira. Almenys en aquest moment. Lligar una cosa amb l’altra és caure en la (irracional) lògica dels terroristes. És reconèixer que, d’alguna manera, hi tenim una responsabilitat. És caure en la seva trampa. No podem discutir en un mateix debat sobre la sàtira religiosa i el terrorisme. S’han de tractar de manera separada.

La sàtira no és la causa de les morts. O algú pensa que els jihadistes deixarien d’atemptar a Europa si desaparegués l’humor religiós?