Més connectats, més sols

L’altre dia vaig acompanyar un familiar al dermatòleg. El doctor va seure davant d’un ordinador, no es va girar cap a nosaltres en cap moment, només mirava la pantalla. Llegia l’historial i proves passades, i feia preguntes mirant només el monitor. Anava teclejant les respostes i decidint els propers passos, els fàrmacs a prescriure, etc., sense mirar-nos, com si el malalt fos l’ordinador. Al final ens va dir adéu i vam tenir uns segons de contacte ocular amb ell.

El doctor Germà Lluch, que acaba de publicar el molt recomanable Los siete pilares anticáncer, em va dir l’altre dia: “Vaig voler ser metge per tractar amb éssers humans, i passo més temps resolent problemes d’ordinador i interactuant amb els softwares de l’hospital que no pas amb les persones”.

Ahir en un restaurant tenia una parella a la taula del costat. Cadascun xatejava amb el seu mòbil amb algú altre. Pràcticament no van parlar entre ells. Van anar a dinar plegats per estar amb algú altre.

Cada cop que surto a fer un cafè del despatx em creuo amb el veí de l’oficina. Té sempre la vista posada al mòbil. No em veu mai passar quan li passo per davant. Abans xerràvem una mica o ens dèiem bon dia. Ja fa temps que no parlem.

Per sort, ara hi ha una aplicació que t’avisa quan hi ha algú conegut a prop teu. El podries veure senzillament aixecant la vista, no cal una aplicació per a això. Però, esclar, si els ulls són a la pantalla, si no és ella la que t’avisa que tens algú conegut a prop no el veuràs pas. Com el dermatòleg, com el meu veí, com aquella parella, com la gent al metro. Cada cop més connectats i cada cop més sols.