Un núvol sota el mar
Al seu magnífic llibre Moments estel·lars de la humanitat, Stefan Zweig narra amb estil èpic el moment en què l’empresari Cyrus W. Field, l’any 1866, després de fracassar diverses vegades, aconsegueix connectar Europa i els Estats Units amb un cable sota l’oceà Atlàntic. La fita es va considerar un moment històric similar al del descobriment d’Amèrica. Una paraula trigaria només unes hores a arribar d’un continent a l’altre. Era una cosa inimaginable.
Aquesta setmana hem sabut que Facebook i Microsoft posen en marxa, plegats, un projecte semblant. Justament cent cinquanta anys després, un nou cable unirà els Estats Units amb Europa, i el punt d’arribada serà Bilbao (aviat sorgiran acudits sobre l’orgull bilbaí referent a això).
El cable tindrà una capacitat de 250 terabytes per segon. No sé quantes paraules pot significar, però milers de milions. En un sol segon. El 1866 una sola paraula hauria necessitat unes quantes hores per fer el mateix trajecte.
No només ha canviat la velocitat. El primer cable va ser finançat per un somniador, un visionari, un home en solitari. Els següents dos segles han estat les companyies de telecomunicacions les que han cablejat el fons dels oceans. I ara són les empreses de continguts. El poder no és comunicar, sinó posseir, administrar i controlar els continguts. L’era de la informació dóna pas a la del contingut. Informació són fets. Continguts que inclouen, a més, ficció i vides personals.
Els cables submarins segueixen sent més ràpids i fiables que els satèl·lits. El famós núvol prefereix enviar dades sota l’aigua abans que fer-ho per l’aire. Digueu-me romàntic però un núvol és, de fet, aigua en suspensió.
