CORREPINS I BOTICLASTES

L’ofici i la persona

M’explica un cardiòleg ja retirat que la seva filla, que viu als Estats Units, ha estat confirmada com un dels vint joves amb el coeficient intel·lectual més elevat del país. M’explica que estudia a l’Institut Santa Fe, a Nou Mèxic. Aquest és un dels centres on els estudiants poden obtenir un grau sense especialització. Durant la seva formació, cada any, escullen temes diversos en els quals volen formar-se. Un any en ciències computacionals, l’any següent en biologia molecular, l’any següent en llenguatge musical i un altre any en resolució de conflictes socials. No importa. No es tracta d’obtenir un diploma que t’acredita com a metge, per posar un exemple. El seu objectiu no és tenir un ofici. Volen les persones més intel·ligents del món per resoldre problemes, i això requereix capacitats transversals, no oficis. Als centres com l’Institut Santa Fe hi acudeixen de tant en tant empreses. Hi envien un nombre reduït de persones i demanen ajuda per resoldre un problema concret. Es tanquen en una habitació amb gent, com ara la filla del cardiòleg, durant quinze dies. I analitzen el problema fins que hi troben una solució.

Li vaig explicar a aquest metge retirat que, molt sovint, jo havia de justificar per què jo, que soc economista, escric novel·les, relats, guions, teatre... Em va dir que l’ofici, ser metge, advocat, economista o escriptor, és el que et permet guanyar-te la vida. Però no defineix el que ets. Cada persona és el que vol ser, la conjunció de totes les disciplines, activitats i coneixements que l’atreuen.

Quan els estudiants que surten de Santa Fe busquen feina, no els pregunten què saben fer. Ja els formaran en les habilitats que requereix el lloc de treball. Els agafen perquè són capaços d’aprendre qualsevol tasca, no perquè en saben fer una de concreta.