CORREPINSIBOTICLASTES

Sense pis

El Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària de Barcelona explica que l’estoc de pisos nous s’ha exhaurit i que ja no en queden per vendre. Tanmateix, diu que tot el que s’ha venut correspon a la reposició que durant la crisi no es va vendre. Els agents afirmen que els preus estan en el límit de la capacitat de compra de la gent, que els preus no admeten una pujada a causa de la gent jove, que és la que hauria d’incorporar-se a aquest mercat. Però no pot. La gent jove segueix tenint moltíssimes dificultats per accedir a un habitatge de propietat.

El mercat immobiliari, des del punt de vista econòmic, és un mercat que té un problema bastant senzill d’identificar. El problema és que hi conflueixen inversors i usuaris. Com que no és un bé de consum, sinó un actiu, s’hi barregen els que compren per invertir i els que compren per fer servir l’habitatge i desenvolupar-hi la seva vida. L’economia d’aquests darrers vint anys ha estat sotmesa a l’expansió monetària més gran de la història. Els diners injectats a l’economia busquen actius per refugiar-se i porten dues dècades que ara se’n van a la borsa, ara als immobles, ara a les criptomonedes, de nou a la borsa, tornen als pisos, etc. Van buscant refugi on poden per no perdre valor i assolir una bona rendibilitat.

Aquesta gran massa de diners s’injecta en un mercat on gent jove i no tan jove busquen un espai per viure, tenir fills i desenvolupar-se com a persones. És com si permetéssim als inversors especular amb les mongetes tendres i els plàtans al supermercat mentre la gent va a fer la compra.

Hauríem de distingir entre el mercat de venda de pisos per a lloguer (destinat a inversors) i el mercat de pisos per a ús propi. És el que va intentar l’habitatge social, però regulant preus i amb recursos públics es limita massa l’oferta i el problema persisteix.