Una porta oberta

Viatge dels familiars dels desapareguts al vol Barcelona-Düsseldorf. Han de desplaçar-se a Marsella per anar al lloc on va impactar l’avió. Un viatge impensable. Passen un control de seguretat en privat, separat de la resta de passatgers de l’aeroport. Pugen a l’avió. S’asseuen als seus llocs. Gairebé ningú no parla. Només algun comentari en veu baixa. Podem imaginar els seus pensaments en fer una de les darreres accions en vida de les persones que tant estimaven. Segur que els fa sentir a prop d’ells. Tanquen la porta d’entrada. Tot està llest per sortir.

A Lufthansa, amb encertat criteri, i demostrant una gran sensibilitat, prenen la decisió de deixar la porta de la cabina oberta tant als vols d’anada com de tornada. Per respecte als familiars, no es tancarà la porta dels pilots.

Ja ho sabem. La normativa de seguretat obliga que estigui tancada. Si està oberta, algun terrorista pot prendre el control de l’avió. Tancada significa seguretat. Oberta significa risc. Excepte al vol on van morir els seus estimats. Allà va ser al contrari. És una paradoxa terrible. Qui podia imaginar una possibilitat així?

Hem llegit aquests darrers dies notícies colpidores. Tot ha estat tan trist. Tan dur. Tan injust. Tan il·lògic. Tan absurd. Porto dies commocionat. Però quan vaig llegir aquest petit detall, el de la porta de la cabina oberta al vol dels familiars, ja no vaig poder evitar emocionar-me.

Mai una porta oberta a la cabina d’un avió havia concentrat tants significats, tants símbols, tanta emotivitat: era la porta que mai s’havia d’haver bloquejat; la porta que, si s’hagués obert, hauria significat la continuació de la vida i dels somnis dels passatgers; una porta cap al futur; una porta que, un cop oberta, hauria permès al comandant enlairar l’avió, agafar alçada i tornar, de nou, al cel.