La vanitat dels homes

L’anècdota és magnífica. Durant una inauguració, van comptar amb la presència del cap d’estat. L’organitzador li va donar així la benvinguda:

“Ens complau tenir amb nosaltres el president del país”.

“S’equivoca. Jo no sóc el president. Sóc només la persona que actualment ocupa el càrrec de president”.

No sé qui ho va dir, però manquen polítics amb aquesta consciència. Els recents casos de corrupció a València, i també els d’aquí, demostren que quan una persona porta temps instal·lada al poder acaba confonent la seva persona amb el càrrec. “Jo sóc el president”. I perd el contacte amb la realitat i arriba a creure que mai no deixarà de ser el càrrec que ostenta. El càrrec pren la identitat de la persona i el posseeix com Satanàs als endimoniats. Puc fer el que vulgui perquè jo sóc Déu. I sempre ho seré.

“La vanitat dels homes és més lleugera que la pols del camí”, va escriure Mika Waltari a la grandiosa novel·la Sinuhé, l’egipci. Només els més humils se salven. La justícia és un exorcisme i treu el Diable de la persona, que torna a entendre que és mortal, com xiuxiuejaven a l’orella als emperadors o gladiadors mentre eren aclamats per les masses.

Molts han apostat per l’anomenada nova política. Un humil polític que visita el rei amb camisa arremangada i texans no està encara contaminat. Però ja l’hem vist apropar-se al famoseo amb esmòquing. Potser esmòquing comprat a l’Alcampo, on Iglesias presumeix de comprar la roba, però la vanitat de Sinuhé es dibuixa a la seva mirada des de fa uns dies. No oblidis que ets mortal. No oblidis que no ets el càrrec. Només la persona que ocupa un escó, una cadira o, potser, un càrrec.