El Brexit, una bomba política amb efecte retardat

SevillaLa campanya del 26-J va arrencar en bucle. Sense novetats als programes, pràcticament calcats als del 20-D, i amb un debat centrat en els pactes que no resolia incògnites. En la seva fase final, però, dos assumptes l’han trencada i n’han alterat el guió, cosa que no implica necessàriament que els resultats també s’hagin d’alterar al conjunt de l’Estat. Dimarts a la tarda va esclatar un escàndol que evidenciava la guerra bruta informativa contra el procés arran de la conversa gravada (i difosa per Público) entre el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, i el director de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso. I ahir, últim dia de campanya, els candidats es despertaven amb el sí al Brexit malgrat que les últimes enquestes deien que els partidaris que el Regne Unit seguís a la Unió havien remuntat.

Els dos assumptes han contaminat els missatges finals però, paradoxalment i segons els interlocutors, tindran més impacte postelectoral que demà a les urnes (la possible mobilització sobiranista pel cas Fernández Díaz pot ser l’excepció). Les conseqüències del Brexit en forma d’inestabilitat econòmica -afectació a la borsa i a la prima de risc- seran presents quan, al juliol, es negociï govern. Rajoy les utilitzarà a favor de la gran coalició. Pel que fa al cas Fernández Díaz, desprestigia encara més la gestió i la figura del líder del PP, obligat a buscar aliats.

La construcció europea ha sigut testimonial en la campanya espanyola. En l’intent de PP, Ciutadans i, en menor mesura, el PSOE d’erosionar Units Podem, s’ha parlat molt més dels problemes a Veneçuela (les solucions importaven menys) que del futur de la Unió Europea. La multa a Espanya per incomplir el dèficit, les retallades de 8.000 milions addicionals imposades per Brussel·les i si cal o no acatar-les han sigut les úniques referències als guions dels quatre principals candidats. Tots eren partidaris que el Regne Unit seguís formant part de la UE i havien traslladat missatges de suport als seus referents britànics. L’electorat conservador estava dividit i el laborista també, i els seus líders, abans euroescèptics, feien campanya pel Remain. La campanya per sortir la liderava el UKIP, sense parangó a Espanya. De fet, segons l’Enquesta Social Europea de l’any passat, quan es pregunta si la integració ha d’anar a més o a menys, i en una escala de 0 (massa lluny) a 10 (insuficient), els votants del UKIP se situen al 2 mentre que els espanyols van del 5,5 dels del PP al gairebé 7 dels de Podem. Els afins a Pablo Iglesias són, alhora, els més europeistes i els més crítics. De fet, ahir el PP es va afanyar a distribuir un vídeo del candidat d’UP de fa tres anys en què demanava la sortida de l’euro. Advertien que demà pot guanyar les eleccions.

Margallo hi torna amb Gibraltar

Assumint, doncs, que tothom era ahir al bàndol perdedor, les valoracions, que al matí van tenir un elevat grau de solemnitat i dramatisme d’acord amb un continent que es feia creus del resultat i una borsa en caiguda lliure (l’Íbex-35 va caure com mai), intentaven portar l’aigua al seu molí, ja fos amb el procés o amb la necessitat de grans coalicions. La primera reacció al govern espanyol va ser del ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo. A banda del lament i de demanar solucions ràpides i poc lesives, va desenterrar el vell conflicte del penyal de Gibraltar. Emocionat, el canceller va afirmar que, aprofitant la sortida de la UE i el sí rotund dels llanitos a formar part de la Unió, espera que estigui “més a prop que lluny el dia que la bandera espanyola s’hissarà de nou” a l’enclavament que pel Tractat d’Utrech, que va posar fi a la Guerra de Successió, va passar a mans de l’Imperi Britànic. En campanya, Margallo ja va apuntar-ho i Albert Rivera i Pablo Iglesias li van fer costat. La roca i Catalunya han sigut les dèries polítiques del ministre.

El procés es va tornar a fer present, sobretot a l’hora de criticar els referèndums com a via de resolució de conflictes. De fet, David Cameron n’ha convocat dos per donar veu als ciutadans en temes que dividien. El primer, per la independència d’Escòcia, el va guanyar, i el segon, el del Brexit, l’ha perdut. L’escocès es va cobrar el cap del primer ministre independentista, Alex Salmond, i el segon, el seu. Els polítics espanyols eviten aquest risc. Rajoy va afirmar en la declaració institucional que pren nota amb “tristesa” del resultat. Des de Terol ja va dir que abans de convocar un referèndum cal “pensar-s’ho molt” i analitzar “conseqüències”. Ell ha dit moltes vegades que no se la jugarà. Si ha de plegar serà per la solitud a què l’ha dut la corrupció i la seva gestió. No per perdre un referèndum.

Les crítiques de Rajoy van ser secundades per Pedro Sánchez malgrat que encara no havien parlat per fixar una posició davant el Consell Europeu de la setmana que ve. El líder del PSOE va afirmar que “els referèndums traslladen a la gent problemes que han de resoldre els polítics”. Una crítica que gira cap a Units Podem -amb qui lluita per ser segon- perquè volen fer tres consultes, “a Catalunya, a Euskadi i a Galícia”. Sánchez ja va situar la renúncia al dret a decidir com una línia vermella per pactar amb Podem. “Ja hem vist què passa amb els referèndums: reformar els Estatuts i la Constitució és el camí”, deia. Per si de cas, ahir en el seu únic míting conjunt a Villaverde, a Madrid, Felipe González li recomanava que no pactés amb qui vol “esbocinar” Espanya i titllava d’“irresponsable” Cameron per convocar referèndums.

Amb el 51,9% n’hi ha prou

L’independentisme és essencialment europeista però ahir reflectia una barreja de preocupació pel futur d’Europa i satisfacció per l’exercici de democràcia. Celebrava que alguns apriorismes caiguessin i que el sobiranisme escocès i el republicanisme nord-irlandès, dos territoris on va vèncer el Remain, demanessin tanda per votar. Un estat fundador de la UE en sortirà malgrat que ho ha volgut encara no un 52% del votants (el 37% del cens). I, malgrat que el tema afecta tot el continent, només hi van participar els britànics.

El president Carles Puigdemont ho aprofitava per fer trontollar els arguments unionistes i feia notar que “es demostra” que el 52% és suficient, mentre alertava del perill que Europa “menyspreï” realitats polítiques. El conseller d’Exteriors, Raül Romeva, apuntava dues idees: que la UE ha de “repensar-se” i que els referèndums ajuden a resoldre situacions “de gran complexitat”.

Al mirall català, els partits espanyols hi afegien arguments a favor de l’estabilitat i contra els extremismes i els populismes que se situen com la gènesi del Brexit. Sánchez demanava votar contra la confluència “de la dreta irresponsable i el populisme” mentre que Albert Rivera hi veia un triomf “de la por” i alertava del contagi. Iglesias, per al·lusions, titllava de “poc elegant” utilitzar el resultat “per esgarrapar vots”. Rajoy aconsellava “serenor” i recordava que s’ha de negociar i que fins d’aquí dos anys “no canviarà res”. El Brexit difícilment alterarà el veredicte de les urnes, però la seva ressaca pot tenir conseqüències.