Dos gats vells que no volen entendre res de res

"Y a vendrán ". Ho deia, amb supèrbia, l'any 2007 l'aleshores cap de l'oposició, Mariano Rajoy, als passadissos del Congrés a un grup de periodistes que, en la confiança de l' off the record , li preguntaven com s'ho faria si, després de la seva campanya contra l'Estatut amb recollida de firmes inclosa, guanyava les eleccions espanyoles del 2008 i necessitava CiU. El que pensava aleshores Rajoy de la federació és el que va quedar clar ahir que encara opinen ell i el líder del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba.

Són dos líders veterans condicionats per haver vist anys i panys Jordi Pujol fer abrandats mítings de diumenge amb la JNC cridant "independència!" mentre Miquel Roca o Josep A. Duran i Lleida prometien a Madrid "seny catalán " i estabilitat, i hi posaven els vots. Sabien que entre Bismarck i Bolívar el primer sempre se sortia amb la seva.

El pas de CiU per l'oposició, el tràngol de l'Estatut i els incompliments i les humiliacions dels govern del PSOE i del PP els últims anys han arraconat el canceller alemany. Els catalans que surten al carrer ja no en volen sentir a parlar i potser ahir, després d'escoltar Mas, Madrid ho comença a entendre.

Rajoy no es va preocupar d'oferir a Mas cap pista d'aterratge per no enterrar, d'entrada, el pacte fiscal i, amb ell, l'encaix a Espanya. I Rubalcaba no ha estat prou murri per demanar-l'hi, malgrat que les perspectives electorals del PSC i el PP en unes eleccions avançades i plebiscitàries són magres.

L'independentisme viu en una tempesta perfecta, però també els partidaris de la recentralització a Madrid. La crisi justifica bandejar particularismes . Rajoy i Rubalcaba són del 40% d'espanyols que, segons el CIS, creuen que cal reformar l'estat autonòmic i recuperar competències. S'aferren a la Constitució. Els és més fàcil i, sobretot, en satisfà la pulsió conservadora. No els cal pensar que res ha canviat. S'hi poden florir esperant "que vengan".