Duran i Lleida: jubilació per fracàs

MadridJosep Antoni Duran i Lleida se’n va. Després de molts rumors i alguna temptativa -fa 14 mesos es va donar d’alta com a advocat en exercici-, deixa la política activa i ho fa per la porta del darrere. Marxa amb un doble fracàs: les eleccions catalanes i espanyoles han condemnat Unió a la irrellevància sense CDC, i la tercera via entesa com una aposta pel diàleg amb l’Estat i els seus poders i la singularització de Catalunya per ara no s’obre camí. La supervivència de l’històric partit -que amb les forces molt minvades haurà de fer front a un deute gegantí fruit d'unes despeses excessives- i “l’encaix” han sigut les prioritats de Duran d’ençà que el 1982 va ser escollit president del comitè de govern, un càrrec que ahir va deixar i del qual només s’havia apartat entre el 1984 i el 1987.

La tercera via el va acostar al poder econòmic, català i de l’Estat, i va fer que acaronés la idea de ser ministre. Els últims anys, abans que la federació amb CDC saltés pels aires fa sis mesos per la -per a ell- insostenible aposta sobiranista del soci gran, s’havia convertit en el pont entre el procés i l’establishment.

Duran (el Campell, la Franja de Ponent, 1952) havia fet de la política la seva forma de vida d’ençà que va entrar a Unió el 1974. A Lleida va fer de comptable en una casa de cotxes de segona mà i d’advocat durant poc temps. El 1979 ja era regidor a la Paeria i, des d’aleshores, havia anat encadenant càrrecs fins que el 20-D va perdre l’escó. Al llarg de 37 anys ha sigut regidor, delegat del Govern, director general i conseller de Governació durant un breu període de temps, mentre Jordi Pujol decidia qui l’havia de rellevar: si ell o Artur Mas. També ha sigut diputat al Parlament, a l’Eurocambra i al Congrés.

La seva vocació per la política internacional, convertida en un tret distintiu que li ha permès acumular un bon àlbum de fotos amb líders mundials, no es correspon amb el seu domini dels idiomes ni amb la consecució de grans objectius. Els seus recursos en l’àmbit de les relacions públiques sí que li han assegurat a ell i a Unió una projecció envejable dins la democràcia cristiana internacional i el PP europeu.

Durant aquests anys s’ha fet un partit a mida, sempre envoltat de dirigents afins -premiats amb conselleries i actes de diputat- i apartant els que li plantaven cara. Difícilment transigia, i cíclicament s’imposava sense patir als rivals que, avorrits, marxaven d’Unió. És el cas dels dirigents de Demòcrates de Catalunya, de Josep Maria Vila d’Abadal, exalcalde de Vic, o de l’ara diputat d’ERC Joan Capdevila i els membres d’El Matí.

El procés l’ha desgastat i superat. Al juny, en una consulta interna cuinada a mida de la direcció, només es va poder imposar per 100 vots i el partit es va trencar. El divorci amb Mas -mai va acceptar que fos l’escollit- va allunyar-lo de les bases sobiranistes que, a les eleccions estatals del 2011, l’havien convertit en el primer nacionalista vencedor d’unes eleccions espanyoles a Catalunya. Els intents d’enfortir i regenerar Unió, com ara la plataforma Construïm, que ell va impulsar, no han trobat el ressò social esperat.

Rampellut, detallista i refinat

Duran, sempre preocupat per la seva salut, dialècticament hàbil, amb un caràcter rampellut, detallista amb els seus i de gustos refinats que li han passat factura -la fotografia a la suite de l’Hotel Palace de Madrid és un fetitxe per als que reneguen de la vella política-, ha sabut mantenir Unió amb vida marcant territori durant quatre dècades. Però també l’ha convertit en un partit personalista que s’haurà de reinventar en un context advers. Del seu futur personal encara no se’n sap res.

“No s’entendria que tot seguís igual al partit”

“No s’entendria que tot seguís igual”. Va ser l’argument que, després de referir-se als fracassos d’Unió a les eleccions del 27-S i el 20-D, les primeres en què es presentava sola, va fer servir Duran per renunciar al càrrec. Després de les catalanes del setembre va posar el càrrec a disposició, però el consell nacional, del qual ahir es va acomiadar, el va ratificar i el va proclamar candidat a les espanyoles. El pròxim congrés, previst per a l’abril, decidirà si manté o no el seu càrrec, el de president del comitè de govern. De moment, no el substituiran i el secretari general, Ramon Espadaler, liderarà el partit. L’escissió materialitzada en la creació de Demòcrates de Catalunya l’estiu passat, el trencament amb CDC i els mals resultats han deixat l’històric partit, amb poc més de 2.000 militants, en una situació delicada. Amb una representació institucional testimonial, té un deute reconegut de 16 milions, al qual caldrà sumar la part alíquota dels 6,8 que ha de liquidar CiU. De moment, el partit es vendrà les quatre seus en propietat, tal com va avançar l’ARA. En el seu comiat, Duran va reiterar la “preocupació” dels empresaris pel vigor del procés independentista.