Va ser el primer Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) del govern de Mariano Rajoy i es va evidenciar que s'ha girat la truita. A diferència del que havia passat els últims anys amb els socialistes, els ànims estaven asserenats. A la part de l'Estat, el PP, i a la banda autonòmica, es pot dir que també. El CPFF, l'òrgan multilateral que fixa les línies mestres de les finances autonòmiques i de la relació fiscal que tenen amb l'Estat, és ara blau, molt blau. Catalunya i una Andalusia que ja pensa en les seves eleccions del 25 de març són les úniques notes discordants. I l'organisme és només cosa de territoris presos del cafè per a tothom, altrament anomenat règim comú . Euskadi i Navarra, forals i singulars fiscalment, hi tenen cadira però hi van gairebé d'oients amb les mans lliures, la butxaca plena i la bilateralitat. Els beneficiaris del fur es limiten a contemplar el drama de la resta i solen abstenir-se en les votacions.
El PP viu un moment políticament dolç i ningú alça la veu més del compte ni reivindica massa. Per més problemes que tinguin algunes de les seves autonomies fins fa poc "exemplars" i per més insostenible que s'hagi revelat amb la crisi el model de descentralització i cafè per a tothom sorgit dels pactes entre el PSOE i la UCD de la Transició.
La tasca constitucional
Montoro, el ministre andalús de la cosa fiscal i autonòmica, en va tenir prou calmant el conseller català Andreu Mas-Colell abans de la reunió i obrint l'aixeta de l'ICO per a tothom. Una vegada i una altra va afirmar que tothom està "al mateix vaixell" i va deixar clar que la seva quimera no és només quadrar els comptes de l'administració central, sinó del conjunt. I això inclou, òbviament, les autonomies. La setmana passada el portaveu del Govern, Francesc Homs, va demanar que "Europa i no l'Estat" controlés els pressupostos dels territoris que, com Catalunya, tenen capacitat d'elaborar-los. Ahir Montoro va deixar clar que ni parlar-ne: "Assumirem nosaltres la tasca constitucional de coordinar la política econòmica a tot l'Estat", va aclarir confiat el ministre.
Això, però, també implica que Rajoy haurà de rescatar el tinglado autonòmic si no vol que la primera fase del seu mandat estigui marcada per la fallida d'administracions que "també són Estat".
De moment Montoro se'n surt i totes les autonomies (i no només Catalunya) actuen, ara sí, amb consciència que la festa s'ha acabat. Lluny queden les reunions del CPFF amb consellers del PP amotinats, fent trampes i posant el crit al cel per les retallades, com quan el març de 2010 la predecessora de Montoro, Elena Salgado, s'esgargamellava demanant-los gastar 10.000 milions menys fins al 2013. No li van donar el sí i ara sembla una broma.
El PP no es calmava ni amb l'ICO
La pressió de Rajoy va durar fins al final, per més que ja veiés a tocar la Moncloa. De fet, en l'última reunió, el 27 de juliol, dos dies abans que Zapatero convoqués eleccions, els consellers del PP van driblar els acords. Només Catalunya i Andalusia van dir sí a marcar un objectiu de dèficit per al 2012-2014, que s'havia de definir al setembre. No es va ni intentar.
Aleshores Salgado va prometre, davant la indiferència del PP, la gran solució d'ahir: crèdits de l'ICO. En aquella ocasió per valor de 2.500 milions per pagar a proveïdors. Poca cosa, perquè només el País Valencià els deu 2.400 milions i ara no en té ni per pagar les farmàcies ni la llum de les escoles. Però d'acord amb l'estil Zapatero, els diners ICO promesos no van arribar mai. Els sona, no?
El drama segueix i Montoro posa un pedaç però agafa el timó i les autonomies acaten. Més els val. La ressaca està sent molt dura.
