CRÒNICA

Els catalans pensen, els espanyols pensen...

'Escolta Espanya, escucha Cataluña', un cicle de la Fundación Ortega Marañón a Madrid constata com estan d'enrocades les posicions

Catorze de juliol. Data ideal, coincidint amb l’ocàs del curs polític, per tancar Escolta Espanya, escucha Cataluña, un cicle de la Fundación Ortega Marañón a Madrid amb cinc taules en les quals el procés (el desencaix) s’ha abordat des de diversos punts de vista. El que passa és que el curs no ha acabat (el més calent és a l’aigüera) i també que, malgrat la bona voluntat dels organitzadors, les jornades han constatat com estan d’enrocades les posicions. Sí que han servit per escoltar-se. L’unionisme té veu a Catalunya, però l’independentisme es fa sentir amb comptagotes a Madrid. Les conclusions de les jornades que al maig van inaugurar el president, Carles Puigdemont, i l’hispanista John H. Elliott es publicaran al setembre. No faran germinar terceres vies ni avalaran processos recentralitzadors o unilaterals, però enraonar és el primer pas per posar-se al lloc de l’altre i entendre’s.

Ahir el protagonisme era per als que transmeten què passa i per mirar d’anar més d’enllà de l’“homogeneïtat dels grups” que la relatora, la politòloga Berta Barbet, va il·lustrar amb “els espanyols pensen, els catalans pensen...” Esther Vera, directora de l’ARA; Enric Juliana, director adjunt de La Vanguardia; Lluís Bassets, director adjunt d’ El País ; Bieito Rubido, director de l’ Abc, i Joaquim Coll, vicepresident de Societat Civil Catalana, hi van estar d’acord. En això i en poc més.

La política és zigzaguejant i contradictòria i hi ha partit. Juliana estava esperançat en la solució (evitant la “pèrdua de temps” que, per a Bassets, generen dos extrems condemnats al fracàs en l’intent respectiu de marxar i homogeneïtzar Espanya) i ho fonamentava en noves generacions “que no s’espanten quan senten parlar de nació catalana”. Obviava, esclar, que Ciutadans es nodreix bàsicament de joves. Una nova Espanya que es desvetlla amb el dubte de si encara és a temps de seduir Catalunya. El mateix Juliana explicava que el malestar català arrenca després dels Jocs, amb la demanda de cocapitalitat desatesa i el declivi felipista i pujolista.

Projectes i sortides a la vista

Bassets dibuixava sortides en forma de la ponència catalana al Congrés que demana Francesc Homs, la llengua o empoderar Barcelona. I mentre Coll parlava d’un “problema intern dels catalans” i pintava una Espanya de color de rosa que integra una Catalunya intolerant, Vera avisava que ja és tard. Que “la percepció d’un estat en contra” està estesa, cosa que Rubido, ahir en soft mode, replica. La directora de l’ARA fa notar que molts catalans desconnecten “d’una Espanya sense projecte”. La falta de “cultura de pacte”, lamentada pels ponents, només deixa una via practicable: “Un referèndum és la sortida democràtica”, va dir.

Del públic, s’ho mirava Carme Chacón, ex quasi tot en política. Ara col·labora amb la fundació i va reivindicar que, almenys, el govern Zapatero ho va provar “però el PP va fer una catalanofòbia sense pla B”. Una falta de pla B que ja és marca de la casa. I per pactar cal projecte.