El partit dels que ho han perdut tot massa vegades
BARCELONACatorze d'abril. Ahir, mal dia per a la monarquia espanyola restablerta pel dictador Franco l'any 1966, ERC rememorava el seu clímax polític. L'any 1931, el 14 d'abril, pocs mesos després de fundar-se, el partit va guanyar de llarg les municipals, i el seu líder, Francesc Macià, va poder proclamar la República Catalana. Va durar-los només tres dies, perquè els republicans espanyols van aconseguir que Macià acceptés l'autonomia (la Generalitat), i des d'aleshores cada cop que a can ERC han aixecat el cap han caigut. El darrer, aquest cicle electoral després d'aliances fracassades i escissions.
Però si d'alguna cosa poden treure pit els republicans és de la seva història. De les trajectòries dels homes i dones -gent de pedra picada- que, com Sísif, han tornat a pujar la roca al cim cada cop que els ha caigut rodolant. Ahir, en un dia que a partir d'ara es convertirà en la festa del partit, homenatjaven els dos darrers dirigents que els connecten amb el passat més reivindicable: Heribert Barrera i Víctor Torres. Els dos líders històrics claus (que tenen el mèrit de no haver acabat malament amb el partit) els van enterrar l'any passat, i tots dos van viure la República, la guerra, l'exili, la represa i alts i baixos de tot tipus.
L'acte de l'Auditori AXA, que va ser dels més llargs que es recorden en la política catalana moderna, va aplegar la facció més sènior del partit que lidera Oriol Junqueras. Els aplaudien els néts i els besnéts dels que van proclamar la República però després "ho van perdre tot", com recordava Marta Rovira, secretària general d'un partit massa vegades a prop de ser insignificant i que viu amb la sensació d'haver deixat escapar sempre les ocasions de la història. "Hem d'acabar el somni dels que ens han precedit", deia Rovira mentre el president de la Fundació Irla, l'exconseller Josep Huguet, cridava la nova ERC, empetitida però cohesionada i amb un nord més clar, a "mirar al passat i no repetir errors".
Els dubtes de Barrera
ERC té la legitimitat que, a més de Macià o Lluís Companys, li donen Barrera, Torres o Cristian Aiguadé, fill del primer alcalde republicà de Barcelona, exiliat a Xile i que ahir va prendre també la paraula amb 91 anys de res per reivindicar la fidelitat a les idees d'esquerres, republicanes i independentistes. Va explicar també coses sucoses com que les ordres que rebia de Josep Tarradellas ben sovint eren contradictòries i que Barrera dubtava als 70 entre reviscolar ERC o crear un nou pol socialdemòcrata amb socialistes.
La legitimitat ajuda però només serveix per explicar contes vora el foc sense un partit musculat i amb tàctica i estratègia. Per això Junqueras va apel·lar a la feina dels alcaldes i regidors. "No tenim el tremp i la fortalesa dels que ens han precedit [aquest cop no el podran acusar de poc humil] per fer front a l'adversitat, però podem fer realitat els seu somni. Hem d'assumir la nostra modèstia institucional però no renunciar a la nostra responsabilitat qualitativament decisiva", va proclamar per salvar una Catalunya "envoltada" per l'enemic.
Lligada a la baula de la història, l'Esquerra de Junqueras feia ahir el cor fort i insistia una vegada i una altra que ara no vol fallar de nou i que en "un temps difícil" cal sumar, sumar i sumar encara que no sempre sigui amb companys "còmodes" per invertir la tendència i deixar de perdre. Macià ho va fer l'any 31.
De moment ahir Junqueras i els seus van protagonitzar un acte que, per bé que modest (unes 300 persones), els mostra reconnectats amb part de l'entorn que se n'havia apartat. Entre els que van prendre la paraula hi havia la directora de cine Isona Passola, els actors Anna Sahun i Carles Canut, l'escriptor Jordi Llavina i el líder de la Comissió de la Dignitat, Francesc Cruanyes. Sísif torna a pujar la roca.
