03/02/2013

Un partit víctima d'una pregunta

3 min
Jaume Collboni saluda Joan Ignasi Elena i Núria Marín ahir al consell nacional del PSC.

El 1994 el PSC va patir un sotrac intern al congrés de Sitges. Els capitans , que controlaven el gruix de la militància, concentrada al cinturó , no se sentien reconeguts ni ben representats a la cúpula, en la qual els cognoms de l'antifranquisme burgès duien la veu cantant des del 1978, quan es va fundar el partit fruit de la confluència de tres famílies socialistes. A Sitges es va imposar una lògica que acabaria amarant totes les estructures del partit (també els caps de cartell). La culminació va ser l'entronització de José Montilla el 2006. Ja aleshores feia temps que tot es coïa a la quarta planta de la seu del carrer Nicaragua. Montilla, José Zaragoza i Miquel Iceta eren les úniques veus autoritzades. Però aviat el model va començar a donar símptomes d'esgotament, i un altre sotrac, aquest cop extern, ho va accelerar tot.

Una crisi econòmica sense precedents i la forta dicotomia Catalunya-Espanya arran del fracàs de l'operació de l'Estatut el 2010 obliguen a resoldre una qüestió que el PSC no s'havia volgut plantejar mai. La pregunta -el sí o el no al dret a decidir sense hipoteques ara i a l'estat propi demà- sobre la qual pivota la política catalana l'ha convertit en una olla de grills incapaç de sortir del laberint.

Pere Navarro, dèbil i qüestionat, ajorna tant com pot el conflicte per estalviar-se triar entre trencar amb el PSOE (i allunyar-se emocionalment dels que sostenen el seu terra electoral) o renunciar a ser una força central del catalanisme. La qüestió de la pregunta és un tema que ICV ha resolt i que a CiU és menys dramàtica perquè, per ara, el parer de CDC -molt més majoritària que Unió- s'acaba imposant.

Però, a més de què fer amb el tema hi ha, com a mínim, tres qüestions més pendents i que es resumeixen en tres frases habituals en boca dels dirigents i quadres del partit.

1 . "Va ser un mal congrés"

El congrés del desembre del 2011 que va escollir Navarro es va tancar en fals. Va evitar una renovació real i un debat de fons. El trident dirigent (Navarro-Balmón-Fernández) no representa totes les sensibilitats i és radicalment continuista. Per això (i pels escassos resultats) Navarro ja s'ha familiaritzat amb les peticions de congrés extraordinari.

2 . "No agafen el telèfon"

El PSC és incapaç de resoldre la relació amb el PSOE. El nou protocol, que havia d'assegurar la veu pròpia a Madrid, està aparcat. Navarro no vol trencar amb Ferraz, però el pas que, sense èxit, va fer Carme Chacón per liderar el socialisme espanyol els ha arraconat. Històricament el PSC era de l'oficialitat del PSOE. No participava de guerres i s'entenia amb González, Almunia o Zapatero. Ara ja no és influent. Els problemes del PSC, els que crea a un PSOE que tampoc passa un moment dolç i la poca química entre els chaconistes de Nicaragua i els rubalcabistes de Ferraz provoca que en la relació persisteixin els inconvenients i cada cop hi costi més trobar rèdits.

3 . "Els fills no ens voten"

El PSC és un partit d' establishment , amb pocs quadres joves i amb poc relleu de votants. De fet, molts fills dels votants al cinturó opten per opcions d'una esquerra més desacomplexada i catalanista o per l'espanyolisme de Ciutadans. La crisi de la socialdemocràcia -accentuada pel context econòmic- no li és aliena i la veterania dels seus equips de govern al cinturó és un problema. Les hores baixes de Manuel Bustos, un dels seus alcaldes estrella ara assetjat per la corrupció i una gestió que ell defineix d'impulsiva però que l'oposició titlla de despòtica, cada cop semblen menys casualitat.

stats