Publicitat
Publicitat

PATRIMONI

Sixena: una metàfora del nacionalisme espanyol

Socialistes i populars són responsables de les polítiques d’odi envers tot allò que han fet i fan els catalans

El cas de les obres d’art de Sixena és una metàfora feridora del que és l’estat espanyol i del que suposa per als catalans. Les obres finalment van sortir del Museu de Lleida protegides per la Guàrdia Civil. Per la força. Al darrere hi ha la decisió d’un jutge de primera instància, l’article 155 i una història cuinada a foc lent en què s’entrecreuen les idees de sectors profundament reaccionaris de la jerarquia eclesiàstica espanyola i la reconfiguració de l’espanyolisme més recalcitrant i autoritari que el PP, amb l’ajuda indispensable del PSOE, han conreat els darrers 20 anys.

Aquesta història va començar quan un sector de l’Església vinculat a l’Opus va aconseguir dividir la diòcesi de Lleida i va crear una diòcesi amb jurisdicció a la zona de la Franja aragonesa. Va ser aleshores que va prendre cos l’exigència de devolució immediata de les obres robades. El nou bisbat va exercir influència davant del Vaticà i dels nuncis de Roma a Espanya. L’any 2006, essent conseller de Cultura en el govern de Pasqual Maragall, vaig tenir ocasió de participar en diverses trobades amb el nunci. No volíem un conflicte amb els aragonesos i tampoc amb l’Església. Volíem un acord civil, amb una jerarquia i un Vaticà neutral, que donés satisfacció a tothom.

Recentralització

Ja aleshores l’art sacre de la Franja s’havia convertit per a la política aragonesa -amb el PSOE al capdavant- en un factor de reconfiguració regionalista. A falta de millors arguments, posava l’accent en el greuge anticatalà. Les polítiques estatals estaven buidant l’Aragó però la sortida fàcil era -una vegada més- construir-se un enemic exterior. Quan el PP va aconseguir el govern de l’Aragó va trobar-se amb el terreny ben adobat. Va costar ben poc als seus dirigents traspassar la línia del nacionalisme regionalista en benefici del nacionalisme espanyolista d’estat que s’estava reconstruint des de Madrid. El PP seguia pugnant per donar forma a un estat unitarista i recentralitzat. Seguia observant Catalunya com un enemic que qüestionava la seva idea d’estat.

Tot el que ha succeït s’explica en aquest context. Per això assenyalo el plet de les obres d’art com una gran metàfora del que l’espanyolisme té al cap: vol una Catalunya sotmesa. Sotmesa a les seves lògiques extractives, a les seves obsessions uniformistes en cultura i llengua. Sotmesa en termes polítics. Aquest és el projecte espanyol democràtic forjat els darrers 20 anys, amb el PP d’Aznar al capdavant i la complicitat grotesca del PSOE i ara del PSC.

El nacionalisme espanyol ha buidat l’Aragó però alhora ha incentivat els seus dirigents regionals a desplegar operacions contra els seus veïns catalans com a factor de distracció i de cohesió. El PP i també el PSOE han vist en aquest tipus de conteses una bona manera de mantenir entretingudes les carcasses autonòmiques; són cada cop més intranscendents en termes polítics vist el procés de recentralització que l’estat central està desplegant, però tenen una funció de rearmament nacionalista i identitari.

L’art de la Franja exemplifica, doncs, la metàfora del projecte espanyol actual. La sentència d’un tribunal de primera instància pot més que les lleis catalanes de protecció del patrimoni; pot més que una resolució del Tribunal Constitucional de l’any 2012 que sentenciava que la Generalitat i el MNAC havien exercit correctament el dret de compra. En realitat, la decisió del jutge de primera instància pot més que la veritat històrica i la falsifica convertint els catalans en espoliadors de patrimoni aragonès. Mai ho han sigut.

En una societat lliure de nacionalisme espanyolista, l’assumpte s’hauria resolt ja fa anys. Les autoritats aragoneses i espanyoles haurien reconegut la tasca de salvació de patrimoni aragonès que va fer la societat catalana quan a principis del segle XX les autoritats de l’Aragó i de l’Estat se’l deixaven prendre a cabassos a mans dels marxants internacionals. Una societat lliure de prejudicis nacionalistes hauria reconegut la tasca del bisbe -català- que va prendre la decisió de salvar -comprant- tot el que podia per evitar-ne la sortida del país-. Sense nacionalisme espanyol fa anys que s’hauria fet un reconeixement a l’encomiable tasca que va desplegar el servei català de protecció del patrimoni durant la guerra del 36. Va rescatar unes obres que estaven a punt de perdre’s per sempre. Sense nacionalisme espanyolista, fins i tot, s’hauria honorat una societat -la catalana- que a través del Museu d’Art de Catalunya va conservar i difondre l’art de la Franja durant pràcticament 80 anys i s’hauria respectat la decisió del govern de Catalunya de protegir en la dècada dels noranta l’art de la Franja en el context de les magnífiques col·leccions d’art romànic i sacre del país.

En un país lliure de nacionalisme espanyol les lleis emanades des del Parlament autonòmic català no serien paper mullat i cap jutge emparat per la Guàrdia Civil no podria expropiar a la brava uns béns d’art que Catalunya ha cuidat, protegit i divulgat de manera admirable. Seguint la lògica del que ha succeït, tot jutge de primera instància podria dissoldre la major part dels museus de tot el món. I no dic que no hi hagi coses discutibles, dic que així no es resolen les diferències.

Les obres ja són a l’Aragó i la ferida entre Catalunya i Espanya és encara més fonda. El nacionalisme espanyol se sent victoriós i està satisfet perquè creu haver humiliat els catalans. No importen les obres, com no importa recuperar les obres aragoneses que estan repartides per diversos museus espanyols; n’hi ha a Madrid, a Saragossa, a Osca i fins i tot a Nova York. Aquestes importen poc. Importen les obres catalanes. Perquè Catalunya és la gran amenaça que té el nacionalisme autoritari espanyol. La Dama d’Elx es queda a Madrid, com tantes altres coses, però els béns de la Franja han de sortir de Catalunya. És una manera d’humiliar a qui els discuteix la seva manera autoritària de sostenir un estat que Catalunya qüestiona.

Imposició

En un país lliure de nacionalisme espanyolista l’any 2006 s’hauria aconseguit una solució pactada. Vaig viure-ho directament. Jo era conseller de Cultura. Vaig dedicar moltes hores a forjar un acord amb les autoritats aragoneses, aleshores socialistes. La idea era crear un patronat català i aragonès, format per representants acadèmics i de la societat civil, que administrés les obres de la Franja. Hauria de gestionar-les, conservar-les i difondre-les a Lleida, a Barbastre, al conjunt del país i al món. Havia de construir una política de bon veïnatge que servís per donar a l’art de la Franja el seu caràcter de bé artístic al servei de la ciutadania, havia de servir per construir concòrdia entre la gent. Aquells dirigents no van voler trepitjar la via del diàleg. Tenien darrere els fanàtics del PP i els sectors més conservadors de l’Església. Els acusaven de febles i de venuts, als catalans. Com sempre, la política espanyola utilitza la radicalitat nacionalista i populista per tancar files i desprestigiar el contrincant polític. Com sempre, el PSOE no va voler trobar una via democràtica per orientar les relacions amb Catalunya. Quin paper, per cert, els dels dirigents del socialisme català!

Al final ho han aconseguit. Socialistes i populars són responsables d’haver forjat polítiques d’odi envers tot allò que han fet, fan i defensen els catalans. Ens tracten de lladres quan hem estat salvadors. Ens tracten de poc dialogants quan per a ells el diàleg suposa imposar.

Tard o d’hora Catalunya haurà de respondre amb una causa general contra els actuals dirigents de l’Estat. Han apostat per negar els drets dels catalans, per extraure rendes fiscals, per reprimir i espoliar sense miraments. Com diria el millor Azaña, damunt l’Estat hi ha acampada una elit que ha fet del nacionalisme intransigent, autoritari i populista la seva opció de legitimitat política. I la Catalunya lliure i democràtica els fa nosa.

Atipa't de cultura

Etiquetes