Governs, incerteses, eleccions

Les primàries independentistes no fan cap falta. Amb uns acords entre partits en uns quants municipis n’hi ha ben bé prou

El pròxim curs polític estarà presidit per interrogants de govern, incerteses judicials i incògnites electorals.

Interrogants de govern. La relació bilateral entre els governs central i de la Generalitat interessa a les dues parts, però el context no propicia acords de profunditat malgrat els canvis de llenguatge i d’estils i el possible establiment d’alguns “acords fàcils” (algunes infraestructures, lleis socials suspeses, etc.). Tanmateix, no és esperable que es plantegi de veritat el tema de fons del reconeixement nacional i de l’acomodació política de Catalunya, que només serà tractat amb moltes prevencions mútues. No hi haurà ni plantejaments ni negociacions “d’estat”. I un referèndum pactat no s’albira en un horitzó proper. Hi ha massa debilitats mútues i massa incerteses contextuals per fer-ho. El PSOE necessita aprovar els pressupostos del 2019. Crec que ningú pot esperar un encarrilament sistemàtic i aprofundit del conflicte, que és de caràcter nacional, des de les premisses i els suports actuals dels dos governs implicats. I no són descartables convocatòries electorals avançades en tots dos casos. El tema de fons restarà irresolt durant temps.

Incerteses judicials. El Tribunal Suprem (TS) ha decidit no apel·lar al Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) basant-se en una pretesa extralimitació del tribunal alemany. El risc era seguir aprofundint el ridícul internacional del TS. Sembla raonable pensar que aquest tribunal estigui també interessat a evitar una altra desautorització del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) quan arribin les apel·lacions dels casos dels presos polítics i altres encausats. Però amb la justícia espanyola mai se sap. Mostra un caràcter internacionalment autista digne del període de l’autarquia franquista. La fiscalia podria canviar les acusacions dels encausats en els judicis del Tribunal Suprem (TS) i de l’Audiència Nacional. Però podem seguir en l’autarquia judicial.

D’altra banda, el TS també ha decidit no jutjar els exiliats només per malversació i ha retirat les euroordres. Els exiliats seran lliures a Europa, però seguiran sent exiliats, ara permanents, en relació a l’estat espanyol, com la situació de molts ciutadans després de la Guerra Civil.

Hi haurà mobilitzacions ciutadanes, tant per qüestions de fons com procedimentals (presons preventives, fets basats en informes -és un dir- de la Guàrdia Civil, deficiències en garanties processals, etc.). Segueixen sent possibles condemnes polítiques malgrat els ulls professionalment més avançats del tribunals europeus. És difícil imaginar sentències absolutòries per “judici nul”. Al mig, tot un gradient de condemnes que emmarcaran la situació política a curt termini.

Incògnites electorals (europees i municipals) que condicionen les estratègies i aliances dels partits. I aquí es planteja quina és la millor opció per al catalanisme independentista: llistes úniques?, llistes separades?, primàries prèvies?

En el cas de les eleccions europees, la resposta crec que és clara: cal maximitzar la presència pràctica i simbòlica del grup independentista al Parlament Europeu. Millor llistes úniques. Per contra, les eleccions locals presenten moltes particularitats i no resulta convenient tractar-les de manera uniforme. Els objectius bàsics són assolir el màxim nombre de vots, alcaldes i regidors i minimitzar contrapoders unionistes en municipis importants.

En aquest sentit, no comparteixo que la posició més convenient sigui impulsar llistes unitàries. És molt poc clar que recullin més vots. En sistemes electorals proporcionals és més factible que se’n recullin més quan cada llista rep el suport del seu electorat sense fugues pels extrems. En relació als partits, l’independentisme és i serà plural. No és previsible ni convenient que deixi de ser-ho. El mite de la unitat pot debilitar l’independentisme. La unitat, no organitzativa sinó d’acció, ha de venir després de les eleccions.

Hi ha casos, però, en què sí que crec que resultaria convenient que ERC i JxCat-PDECat-Crida, dos espais que es necessiten mútuament i que estan condemnats a entendre’s, arribin a acords preelectorals ateses les regles d’elecció dels alcaldes -el/la líder de la llista més votada quan no hi ha alternatives amb majoria absoluta de regidors-. Es tracta d’aquells municipis on es compleixen dues condicions: 1) quan l’alcaldia pot quedar en mans d’un partit unionista (Cs, el PP o també el PSC mentre no canviï de política general), i 2) quan l’independentisme unit pot guanyar (quedar primer). En cas que no es doni alguna d’aquestes dues condicions, ja sigui perquè l’alcaldia està assegurada o perquè no hi ha possibilitats d’assolir-la, crec més convenient que prevalgui la lògica de les llistes separades. El cas de Barcelona depèn de la posició final dels comuns, que no és un partit “unionista” però si roman en l’ambigüitat nacional justificaria un acord electoral. Es tracta d’un tema important. Els partits segueixen sent la baula dèbil de l’independentisme, juntament amb les presses.

D’altra banda, fer unes “primàries” arrossega inconvenients divisius més que avantatges de resultat, i tampoc asseguren que els escollits siguin els millors candidats (en sobren exemples locals i internacionals). De fet, en les condicions actuals, les primàries independentistes no fan cap falta. Amb uns acords entre partits en uns quants municipis n’hi ha ben bé prou. La Generalitat ha de saber governar amb llums curts i amb llums llargs. Entre el discurs de “la República independent” i la realitat hi ha més d’un buit estratègic, logístic i temporal. El que està en joc és massa important per deixar-ho només en mans dels polítics. No estem parlant d’un temps molt breu. Cal optimitzar tots els recursos disponibles, inclosos els molt bons professionals que hi ha en la societat catalana, que seria pertinent aprofitar.