Absències, exclusions i un pastís de crema

Dijous passat, a l’ARA, vaig llegir un article de Sara Berbel que duia per títol “Syriza, sense dones no és democràcia”. Al vespre vaig consultar l’edició digital de la mateixa peça i vaig constatar que no era precisament l’única persona que s’havia quedat perplexa. De fet, més que perplexitat el que vaig percebre en molts lectors era preocupació per un enfocament que, en nom de la no discriminació, plantejava coses incompatibles amb els principis bàsics de les democràcies liberals (però no amb un altre tipus de règims polítics). Tot partia d’un equívoc semàntic: l’absència d’un determinat col·lectiu s’equiparava directament amb la seva exclusió premeditada. Però resulta que no és el mateix dir “a la meva empresa no hi ha cap musulmà” que afirmar “la meva empresa exclou els musulmans”. On hem escrit musulmà, òbviament s’hi pot posar qualsevol altre col·lectiu determinat per qualsevol altra identitat: des de l’orientació sexual fins a la formació cultural, passant per coses tan diferents com l’idioma, l’aspecte físic, etc. Faig l’afegitó per evitar el previsible comentari banal i alhora malintencionat sobre la pertinença o no del paral·lelisme. Sabem del cert que -de moment- al govern de Syriza no hi ha dones, i això és legítimament criticable. Parlar d’exclusió, en canvi, no és de cap manera un fet, sinó la interpretació ideològica d’un fet.

Les dones representen si fa no fa la meitat de la població i, en conseqüència, sembla incomprensible que al govern d’un país no n’hi hagi cap; fins aquí crec que gairebé tots estaríem d’acord. Una persona decent tampoc no pot tolerar formes de discriminació per raons de gènere o d’orientació sexual, encara que siguin molt subtils. En canvi, penso que resulta molt difícil arribar a un consens sobre si la noció igualtat d’oportunitats es pot identificar amb la noció paritat. Es tracta, al meu entendre, de dues coses diferents. Resulta evident, per exemple, l’existència d’una desproporció entre el nombre de dones i d’homes que es dediquen a l’ensenyament primari, a favor de les primeres. Simètricament, juraria que hi ha molts més homes que dones conduint camions. ¿Som, doncs, davant de casos extrems de desigualtat o fins i tot d’“exclusió”? Jo diria que no. Una altra cosa, que em semblaria força incerta i sobretot estèril, és fer especulacions sobre la motivació d’uns i altres. ¿Cal corregir aquesta desigualtat, i cinquanta dotzenes de casos semblants més, amb “mecanismes paritaris”? Potser sí, però abans algú m’hauria d’aclarir un parell de cosetes. Per què s’insisteix tantíssim en els consells d’administració o els governs, i no en els professors de P-3 o els camioners, per continuar amb els dos exemples esmentats? ¿És que potser la paritat només val per a la porció més vistosa i llaminera del pastís de crema? ¿De debò que tot això es diu només en nom de la igualtat?

Quan Sara Berbel i un servidor de vostès vam néixer (he vist que som si fa no fa de la mateixa quinta), una dona i un home no tenien les mateixes oportunitats, i les primeres estaven condemnades a una espècie de minoria d’edat perpètua. En aquestes circumstàncies qualsevol mecanisme de discriminació positiva, sigui paritària o de qualsevol altra índole, em sembla justificat. Però, i avui? “En l’actualitat el talent de les dones i els seus excel·lents nivells de formació són indiscutibles”, deia l’article esmentat. ¿La no presència femenina en determinats àmbits la pot resoldre, doncs, la paritat? I si és així, ¿cal obligar les dones, per exemple, a presentar-se a alcaldesses del seu poble? (“Si mirem el món local, el més proper a la ciutadania i on sembla que, per lògica, més dones hauria d’haver-hi, trobem un escàs 14% d’alcaldesses als nostres municipis”). Dic això perquè per ser alcalde o alcaldessa cal, com a mínim, presentar-se a les eleccions. Esclar que, amb quotes pel mig, tot esdevé més còmode, per no dir automàtic. I m’agradaria pensar que no es tractava d’això.

Parlem d’exclusions i de quotes? A molts barris i pobles petits de Catalunya les persones més grans de 65 anys poden arribar a representar ja més d’un terç de la població. En aquest cas la invisibilitat sí que va unida sovint a l’exclusió. El tema aquí no és el gènere, sinó l’edat. ¿Com és que en aquest i en molts altres casos ja no parlem de quotes, però? Si es tracta de repensar seriosament l’exclusió social de les persones, de totes, endavant. Si l’objectiu real és un altre, però, convindria dir les coses pel seu nom i, amb l’espàtula fàcil de la quota, servir-nos sense complexos la part més apetitosa del pastís.