13/02/2013

Bufons, músics i falcons

3 min

Fa vint anys, quan estava acabant la tesi doctoral, vaig quedar fascinat per La cultura del Renaixement a Itàlia , de Jacob Burckhardt, publicada a Basilea l'any 1860. Està feta a partir d'uns paràmetres metodològics que actualment resultarien inassumibles: és un llibre démodé . Tot i així, aquest assaig enceta una drecera important, la dels estudis culturals. Ho fa agosaradament, amb un nervi especulatiu que contrasta amb la pusil·lanimitat teòrica de la historiografia dels nostres dies. El vaig rellegir parcialment fa poc, i vaig constatar de nou que es tracta d'un gran avenç de perspectiva, d'un veritable canvi. Vull parlar d'una citació que en el seu moment em va passar desapercebuda, potser perquè es tracta d'una enumeració rutinària. En la seva Cronica di Perugia , el cronista Matarazzo descriu la vida quotidiana dels grans senyors del nord d'Itàlia. Burckhardt en reprodueix el següent fragment. Demano al lector una certa atenció, a veure si és capaç de localitzar les peces que no encaixen: "Bona part de la pompa d'un senyor rau en la possessió de cavalls, gossos, mules, falcons, bufons, músics i animals exòtics".

L'estranyíssim ordre d'aquesta enumeració ens permet entendre moltíssimes coses. ¿Com era la vida quotidiana d'un artista a les acaballes del segle XV? La resposta la trobem aquí ben descarnada, en aquest fragment colpidor de Matarazzo reproduït per Burckhardt: el músic o l'actor estaven, literalment, a la mateixa alçada que els animals exòtics, i inclosos en l'inventari dels senyors com un moble qualsevol. El reconeixement social de l'artista és molt més tardà del que ens agrada pensar. De fet, la majoria de les tribulacions del millor compositor de la història, Johann Sebastian Bach, van estar relacionades amb la reivindicació del seu estatus social -i Bach va morir el 1750, en ple Segle de les Llums-. Venim d'aquí, i convé no oblidar-ho a l'hora de contextualitzar determinades coses que fem o deixem de fer en relació al món de la cultura.

Deixem les tribulacions dels artistes del segle XV i centrem-nos en les del segle XXI. Hi ha hagut una profunda transformació en aquest sentit, evidentment. D'aquesta transformació més o menys innegable alguns en diran progrés i altres només canvi (canvi de titular: el senyor feudal passa a ser ara el regidor de Cultura). Aquí els arguments estarien ben repartits. De fet, l'actitud institucional, i també social, cap a l'artista ha seguit sovint la llei del pèndol: del menyspreu a l'entronització o fins i tot divinització. Als anys vuitanta del segle passat, els hereus dels pobres lacais del segle XV van esdevenir de cop i volta genis incompresos que volien cobrar triennis. El geni-funcionari és un producte molt francès, sorgit de la grandeur postindustrial en l'època Mitterrand. La crisi ha fet que aquest model ja no sigui viable: hi ha poques institucions públiques que ara puguin pagar 100.000 euros per fer una instal·lació efímera en una plaça, posem per cas. De fet, hi ha un cert tipus d'art avantguardista que ha desaparegut de cop i volta del mapa, cosa que fa dubtar raonablement de la indòmita vocació rupturista dels qui el duien a terme.

Avui dia, els dilemes són els de sempre. N'esmento tres de clàssics. 1) Sense un ajut públic, certes manifestacions artístiques no serien possibles, però només amb un ajut públic tendeixen inexorablement a la impostura. 2) Sense unes directrius institucionals ben planejades no s'arriben a fer coses globalment importants, però amb massa directrius es consuma un dirigisme estèril. 3) Amb un afany purament mercantilista s'acaben fent porqueries de consum immediat, però sense tenir present en absolut aquest factor juguem sovint a l'autocontemplació narcisista sufragada pel contribuent.

Ja veuen que, si fa no fa, es tracta del mateix debat de fa anys. Fixem-nos bé, però, que dels vuitanta ençà han canviat algunes coses importants: les noves tecnologies permeten una comunicació fluida, massiva i gratuïta entre el creador i el seu públic potencial que abans eren inimaginables. Fa tan sols una dècada, això estava associat a l'amateurisme cutre ; ara, en canvi, és una plataforma digníssima d'autopromoció i, d'alguna manera, permet un filtratge previ molt efectiu. Ep: amb això no estic ni tan sols insinuant una solució dels vells debats. Només argumento que, tot i tractar-se dels dilemes de sempre, convé replantejar-los d'acord amb la realitat dels nostres dies, que ja no és la de la Itàlia feudal però tampoc la de les médiathèques de Mitterrand.

stats