Els que tenim el bon o mal costum de llegir articles d'opinió amb els quals discrepem radicalment hem constatat que al llarg dels últims mesos la possibilitat d'un procés de secessió de Catalunya i/o del País Basc ja no es veu a Espanya com una hipòtesi remota. Una més que probable majoria nacionalista al País Basc (recordin els resultats d'Amaiur i sumin-los als del PNB i altres formacions) no portaria directament a la independència, però sí a una situació que l'acabaria fent inevitable a mitjà termini. Es pot dir el mateix en el cas de Catalunya, especialment si aquesta majoria sobiranista es continua reforçant.
És molt important recordar que fa només uns mesos tot plegat hauria quedat neutralitzat amb l'espantall del terrorisme d'ETA. Això és el que permet entendre l'enorme interès d'alguns sectors del PP, encapçalats per Mayor Oreja, a mantenir velles inèrcies com si res no hagués canviat. Sense bombes ni trets al clatell, ¿quin argument veritablement democràtic es pot esgrimir en contra d'un procés pacífic d'afirmació nacional? Cameron està en contra de la independència d'Escòcia i hi posa totes les objeccions que pot, i de manera ben legítima. Això no vol dir, però, que pugui dur a terme una impugnació genèrica del procés, perquè des d'una perspectiva realment democràtica fóra impossible d'argumentar. Aquí hi havia la qüestió d'ETA, i ETA s'ha acabat: certs arguments ja no valen i, si tot va bé, ja no valdran mai més.
Que ningú no es pensi, però, que tot això que els explico facilita les coses. En realitat les precipita, que és diferent. En aquest sentit, el procés de recentralització de què parlen alguns no sembla que sigui precisament un instrument gaire assenyat des de la perspectiva del govern de Rajoy, que sap que tibant la corda pot aconseguir exactament el contrari d'allò que pretén. Ara mateix, la neutralització de facto de l'estat autonòmic per la via de les restriccions graduals dels mecanismes de finançament, és a dir, per l'asfíxia econòmica disfressada de racionalització , podria ser assumida sense problemes per aquelles comunitats que consideren que la seva identitat bàsica és l'espanyola. Només caldria que allò que abans proporcionava la conselleria de la comunitat ara ho tornés a subministrar un ministeri, i tots tan contents i sense administracions duplicades o triplicades. El problema de la recentralització no és ni ha estat mai aquest: les raons de la fricció estan relacionades amb l'adscripció identitària majoritària que es dóna en determinades comunitats i no amb el fet d'haver d'anar o deixar d'anar a Madrid a fer segons quins papers. Dit d'una altra manera: si es tractés només d'una racionalització administrativa, no crec que un senyor d'Albacete o una senyora de Logronyo hi posessin cap objecció seriosa, a aquesta possible recentralització. Un altra cosa és el que pensessin de tot plegat un senyor de Berga i una senyora de Basauri.
Tenint en compte el que hem dit fins ara, que ningú no descarti per part del PP determinades fórmules asimètriques que trencarien per força amb el vell cafè per a tothom. De què estic parlant? Doncs d'una cosa tan senzilla com una reforma de la Lofca, que portaria a una asimetria de finançament equitativa en la mesura en què la realitat de les diferents comunitats autònomes també és asimètrica. Les disfuncions territorials resultants només es podrien corregir, per força, amb una recentralització d'administracions duplicades o triplicades en aquelles comunitats on les estructures autonòmiques són la conseqüència de l'absurd cafè per a tothom de la Transició.
L'anàlisi que acabo de fer sona estranya, sens dubte: ¿com pot ser que un PP amb majoria absoluta pugui ser, finalment, qui trenqui el dogma del repartiment del cafè? Rajoy sap que la corda està realment tibada, però alhora també té clar que sense cap procés profund de racionalització administrativa no pot quedar bé davant d'Europa. A partir d'aquestes dues premisses només hi ha una conclusió raonable: recentralitzar aquelles comunitats on aquest procés serà rebut amb menys hostilitat, que -atenent als resultats electorals- són totes tret de Catalunya, el País Basc i Navarra (amb molts més matisos). Al meu entendre, aquesta solució servirà per al curt i el mitjà termini, però no té ni pot tenir més recorregut: els respectius processos de secessió ja són, a hores d'ara, irreversibles. És una qüestió de temps, probablement amb una important dimensió generacional, però la direcció dels fets ja sembla difícil de modificar.
