La majoria de sèries televisives nord-americanes de començaments dels setanta, les que va consumir la meva generació, estaven marcades o condicionades per coses que havien passat als Estats Units feia relativament poc, a mitjans dels convulsos anys seixanta. Llavors feien molts productes de ciència-ficció, inspirats en la carrera espacial. L'acció transcorria sempre en un futur llunyaníssim, l'any 3459, posem per cas. Hi havia una cosa que em va cridar sempre l'atenció: malgrat haver passat -en la ficció- milers d'anys, els tripulants d'aquelles naus de cartró pedra es mantenien obstinadament fidels als seus orígens racials. Els negres eren negríssims, els blancs blanquíssims i els orientals haurien passat desapercebuts en qualsevol ciutat xinesa. Després de milers i milers d'anys, no s'havien arribat a barrejar mai. Una persona de raça negra, o un oriental, podia tenir un estatus elevat, però quan es plantejava la possibilitat d'intercanviar gens a gran escala, res de res. Aquesta història que els explico conté una incomodíssima evidència que als Estats Units sol silenciar-se o edulcorar-se, però que de tant en tant revifa amb virulència. És la qüestió del conflicte racial. El darrer episodi que ha desencadenat aquesta tensió púdicament amagada ha estat l'absolució, per part d'un jurat popular, del vigilant que va matar un noi negre desarmat anomenat Trayvon Martin. El mateix president Obama ha declarat que, fa 35 anys, un fet com aquest li hauria pogut passar a ell mateix.
Les tensions racials no són patrimoni exclusiu dels Estats Units, evidentment: només cal pensar en els periòdics aldarulls que es produeixen als suburbis francesos, per posar un exemple que no és únic a Europa. Convé subratllar una diferència, en qualsevol cas: als països anglosaxons en general, i als Estats Units en particular, la noció de raça encara té una dimensió legal . És cert que el concepte de raça ha estat desproveït de les connotacions que tenia fa 50 anys en aquells estats nord-americans on es practicava una segregació que no tenia res a envejar a l'apartheid sud-africà. Però també és cert que aquest identificador físic és omnipresent en qualsevol acte burocràtic de la societat nord-americana, algun d'ells tan trivial com emplenar un imprès per adquirir un electrodomèstic. Segons l'Oficina Nord-americana del Cens (United States Census Bureau; www.census.gov ), en aquest país hi ha negres, blancs, asiàtics... Què designa, exactament, aquest rudimentari, anticientífic i antiquadíssim calaix de sastre? Designa, bàsicament, prejudicis obscurs i tronats però encara molt arrelats en l'imaginari col·lectiu. Quina és la raça d'Obama, sense anar gaire lluny? ¿La de la seva mare, o bé la del seu pare? ¿La que suggereix el color de la seva pell, o bé la que suggereix el seu bagatge multicultural? Com es pot a arribar a complicar tan inútilment la vivència de la pròpia identitat?
El cas tràgic de l'adolescent Trayvon Martin no és pas aliè a totes aquestes absurditats. ¿Com pot ser, doncs, que tots aquests galimaties sobre la raça , que l'escarmentadíssima Europa va aparcar després de la Segona Guerra Mundial, no entrin dins del pack de les crítiques d'Obama? Doncs perquè, paradoxalment, aquesta classificació és ara mateix la base de l' affirmative action o discriminació positiva, un sistema de quotes racials i de gènere present especialment en el sistema educatiu. Les capacitats i mèrits d'Obama són clars, innegables. També és innegable, però, que a la Harvard Law School del 1988 el sistema de quotes racials l'afavoria tant a ell com posteriorment a la seva esposa, Michelle Obama. Insisteixo que això no és cap demèrit, però perpetua una mena de sistema basat en una classificació sense cap base científica.
A finals de la dècada del 1960, els Estats Units van fer un exemplar i difícil exercici catàrtic en relació a l'herència de l'esclavatge i de l'opressió, legal i ambiental, de la comunitat afroamericana. És una cosa que els honora com a país. Després de contemplar un fet tan desconcertant com l'absolució d'una persona que va matar a trets, sense cap raó aparent, un noi desarmat, considero que els cal una segona revolució mental (i legal) sobre aquest tema. Aquesta revolució hauria de començar sens dubte amb l'eradicació total de la noció de raça de l'administració i de qualsevol acte burocràtic, i hauria de culminar amb la substitució del sistema de quotes racials per veritables mecanismes de foment de la igualtat de les persones. Fóra bo que aquesta revolució mental l'encapçalés justament Obama.
