C’s i l’operació Roca

Imaginin-se que funden un partit furibundament anticatalanista i, al cap de només una dècada, els seus adversaris polítics a Espanya l’acaben acusant justament de ser... català. Sembla una broma, però és el que li està passant a Ciutadans - Partido de la Ciudadanía (aquesta, i no Ciudadanos, és la denominació amb què s’han presentat a les eleccions, juntament amb l’acrònim C’s). Però les males passades que depara la Fortuna no acaben pas aquí. Un vol ser més constitucionalista que ningú, però resulta que al cap del carrer ensopega amb un altre suposat constitucionalista irreductible, UPyD, i en comptes de fondre’s en patriòtica i espanyolíssima abraçada acaben protagonitzant un sainet. A banda d’un inevitable somriure, ambdues coses conviden a una reflexió sobre la naturalesa dels partits polítics i de les precàries ideologies que avui en justifiquen l’existència. Al segle XX, els treballadors solien votar els partits dels treballadors, els burgesos els dels burgesos, etc. Al segle XXI, en canvi, aquests atrotinats artefactes polítics són com de broma (i la festa, pel que veig, acaba de començar). Com que tot plegat ens duria a una llarga digressió, ho deixem aquí.

C’s neix, com a projecte, encara no com a partit, amb el Manifest del Taxidermista de juny del 2005, un dels documents que ha costat més litres de ginebra de la història. Es tractava de desestabilitzar el primer tripartit tot convocant aquells involuntaris votants del PSC que, en realitat, volien votar només PSOE. La iniciativa va ser publicitada sobretot pel diari El País i, significativament, va ser presentada al CCCB. Quan C’s va fer nosa al PSOE, l’altaveu principal es va desplaçar a El Mundo. Avui Ciutadans interfereix en els interessos del PP. Per això disposa d’altres altaveus, però sempre amb una tendència a la sobrerepresentació mediàtica (que convida a una segona reflexió que també ens duria a una segona digressió, i per això no la farem). C’s és un partit d’èxit, i l’Albert Rivera un líder eficaç que no ha comès cap errada important. Paradoxalment, l’èxit de C’s resulta inseparable de l’èxit del sobiranisme català: ambdós estan lligats per un vincle simbiòtic, que cada cop és també més irònic i amable. L’èxit de C’s a Espanya ja és una altra cosa, però: l’olla que està bullint no se sap encara si farà un brou de carn o bé de peix. En tot cas, hi ha un precedent de fa tot just 30 anys, i paga la pena evocar-lo.

Fundat el 1984 i amb un logo que semblava tret d’un paquet de detergent, el Partit Reformista Democràtic (PRD) sempre va ser considerat com una simple maniobra del catalanisme polític per governar Espanya. Val a dir que aquesta iniciativa no tenia res d’estrany ni encara menys d’ocult: el catalanisme fundacional, efectivament, volia governar Espanya. A Miquel Roca Junyent no li va fer cas ningú bàsicament per aquesta raó. Era percebut com un element aliè. Es deia -i es diu- Miquel, i tenia un segon cognom impronunciable per a un castellanoparlant. Tal com li va passar anys després a Borrell, el perseguia un confús estereotip semític, és a dir, català (els acudits sobre jueus i catalans sempre han estat els mateixos). L’any 1986, el PRD va treure un irrisori, per no dir humiliant, 0,96% dels vots. Per cert: a veure si recorden qui va ser el secretari general del PRD de Miquel Roca. Sorpresa: Florentino Pérez, l’actual president del Reial Madrid.

No crec pas que C’s corri el perill de repetir l’enorme fiasco de l’operació Roca, i provaré d’argumentar-los per què. Quan Roca va intentar escapçar el bipartidisme a Espanya això era senzillament impossible. A més a més, el vot reactiu dels damnificats per la reconversió industrial dels 80 -l’atur era més bèstia que el d’ara- no va anar a parar mai a cap formació alternativa, sinó a l’abstenció. Eren temps de lideratges forts i carismàtics (González, Pujol), no de reflexius hamletians com Roca. Avui les coses han canviat radicalment, i totes van a favor de la formació de Rivera. Comencem pel final: competir electoralment amb un noi com Pedro Sánchez ho pot fer qualsevol, i ser més personeta que Rosa Díez tampoc no costa gaire. Primer tema resolt, doncs. El segon -dir-se Albert i no Alberto- ara juga a favor seu: com a conseqüència del procés sobiranista, la figura del catalán bueno està més a l’alça que mai a Espanya. Fins i tot imprimeix una pàtina d’heroisme i resistència. A veure si resultarà que al final el vell somni del catalanisme de governar Espanya el duu a terme una formació nascuda justament per oposar-se al catalanisme...