Misc 28/02/2014

Dialèctica del barrut

i
Ferran Sáez Mateu
3 min
Dialèctica del barrut

“Els pobles no deixaran de patir desgràcies fins que no arribin al poder els qui raonen d’una manera recta i veritable, o fins que els governants de les ciutats no decideixin filosofar de debò”. Es tracta d’un fragment de la Carta VII de Plató. Sovint s’utilitza com si es tractés d’una dissertació rutinària sobre la decepció de la política, una experiència que va marcar la biografia del filòsof atenenc i, de retruc, tot el pensament occidental. No estem parlant, doncs, d’un paperot qualsevol, d’una simple romanalla amb un interès merament filològic. La relació que s’estableix entre el raonament honest i l’exercici de la política no és tampoc un tema d’altres temps que hagi perdut vigència. Al llarg de tota la setmana passada i començaments d’aquesta vaig sentir la necessitat de rellegir aquesta carta, que té una antiguitat de 2.400 anys.

La submissió -d’altra banda previsible- del nacionalisme espanyol moderat del PP i del PSOE als postulats de l’ultranacionalisme d’UPyD va anar acompanyada d’una escolàstica improvisada i tocada d’oïda, com tot el que es diu a Madrid sobre Catalunya, però alhora coincident. Abans de continuar m’agradaria explicar per què qualifico UPyD d’ultranacionalista. Em limitaré a una citació literal ben recent de Rosa Díez en seu parlamentària: “ Gánense el sueldo defendiendo a los españoles desamparados en Cataluña ” (adreçant-se al govern de Mariano Rajoy). Podria citar una frase quasi idèntica de fa més de 70 anys, però no ho faré perquè els qui es dediquen al periodisme de comparacions -tan primari com el periodisme de declaracions, però èticament més repugnant- la traurien de context sense cap problema.

L’argument que va sobrevolar l’episodi d’UPyD guiant la majoria del Parlament es basa en la dialèctica del barrut, és a dir, a esgrimir una contradicció manifesta però sense avergonyir-se’n. Si fa no fa és la següent: els espanyols som la majoria i també som la minoria. Som la majoria a Espanya i som la minoria a Catalunya. I com que som la majoria a Espanya, la resta a callar. I com que som la minoria a Catalunya, i les minories en democràcia sempre s’han de respectar, doncs també a callar. És a dir, a callar doblement. O triplement, si volen: nosaltres, que tenim un estat, estem a Europa; vosaltres no. A callar altre cop, doncs. A callar sempre, i a creure. És meravellós: ser alhora majoria i minoria atorga tots els drets i cap obligació. Una autèntica fantasia política.

A la premsa de l’Ancien Régime -bufons extravagants, perruques, impunitat- aquesta contradicció és celebrada sense cap problema. És un món crepuscular, versallesc, on l’insult barroer es mescla amb el sentimentalisme cursi. Aquí van ploriquejant que són una minoria, i allà marquen paquet perquè formen part de la majoria. Serveix per anar fent. En la dialèctica del barrut tot encaixa. Això de ser coherent -diuen-és de cagadubtes i marietes. Som una majoria i som una minoria, tot ben barrejat en funció dels nostres interessos, però tenim diaris grossos i sense escrúpols que fan que aquesta contradicció grotesca sembli coherent. I a callar.

Tornem a la frase del començament. Plató planteja que l’exercici de la política és també un assumpte filosòfic, en la mesura que compromet la racionalitat dels nostres arguments. I per això és també una qüestió ètica: qui té la barra d’esgrimir, en un context polític, certes idees sense ruboritzar-se està fent alguna cosa més que dir coses. Està actuant malament. Però en aquest món crepuscular de què els parlo, de cafelitos i sobres rebregats, de pallassos sinistres i plumillas endeutats que semblen trets d’una obra de Valle-Inclán, les coses no van de broma. Van a totes perquè no s’estan jugant una prebenda concreta, o una trona llaminera: s’estan jugant una manera de viure que, increïblement, ha arribat al segle XXI. Ha passat de les velles redaccions dels diaris del XIX, amb llum de gas i tipus amb visera, al Twitter.

La dialèctica del barrut no es pot combatre amb arguments, precisament perquè està pensada per no haver de dialogar. Això convé tenir-ho molt present. Tu pots fer una cosa tan exquisidament cívica com la Via Catalana, que ells et trauran la típica foto en què l’entranyable infiltrat dels serveis secrets crema una bandera espanyola. En aquest sentit, convé riure. Amb ganes. Per fer salut.

stats