De vegades els arbres no deixen veure el bosc, de vegades el bosc no deixa veure els arbres, i de vegades fins i tot pensem que la simple paraula arbre o el curt substantiu bosc són equiparables al que representen. Existeix una notable confusió semàntica entre Europa i la Unió Europea. En si mateix, tot plegat no suposa un problema gaire preocupant. Resulta, però, que aquesta confusió trivial té unes conseqüències polítiques de grans dimensions. Darrerament s’hi ha jugat molt malintencionadament, amb aquest equívoc. El més sorprenent és que alguns han picat com passerells i s’han posat a fer declaracions d’europeïtat d’un to pujadíssim i -les coses tal com són- una mica ridícul. Europa és la matriu de la civilització occidental, mentre que la Unió Europea, tal com la coneixem avui, és una estructura supraestatal recentíssima, on hi ha alguns països difícilment conceptuables com a europeus en el sentit cultural profund del terme. En tant que idea, Europa és el resultat de l’estranya hibridació entre la tradició grecollatina i la judeocristiana. Europa, per posar un exemple prou familiar i proper, és el pantocràtor de Taüll: la representació d’un motiu religiós cristià per mitjà dels recursos tecnològics i els paràmetres estètics que provenien de la tradició grecoromana, en aquest cas. Europa, en canvi, no és el Tractat de Lisboa o la normativa sobre l’emmagatzemament de productes derivats de la llet de vaca, amb l’imprès PLJ14/798 per sol·licitar una subvenció (en cas de llet de cabra, l’imprès deu ser el HGF67/999; si la cabra no és d’un color homogeni, sinó amb taques blanques i negres, llavors cal omplir el ASD89/16627/YG65H, crec). Això és la Unió Europea, no Europa. Es tracta, doncs, de dues coses diferents. No faré cap judici de valor en aquest aspecte. Afirmo, simplement, i em sembla que no cal donar-hi més tombs, que no resulta gaire assenyat ubicar en un mateix pla discursiu el terme Europa i el terme Unió Europea, o fins i tot transformar-los en sinònims.
Des d’una certa fraseologia, la Unió Europea és gairebé un fet inexorable per sobreviure en un món globalitzat, i l’euro la moneda que ens permet treure el cap en un Univers que estava governat pel dòlar, etc. Europa, en canvi, no és res: a tot estirar, una postal per als turistes, un entreteniment per als erudits, una paraula que sona bé. Res més, però. Actualment, maig del 2014, aquesta fraseologia que resultava perfectament plausible entre finals de la dècada del 1980 i començaments de la del 1990 és poc creïble. En relació a la globalització, la idea, si fa no fa, era: a) els xinesos i els indis ens fabricaran coses barates, però controlades per les nostres empreses; b) ells guanyaran quartets i generaran una classe mitjana que, per força, ens acabarà comprant roba cara a nosaltres, etc. Les coses -ai- no han estat així: el que estan fent els xinesos, i sense cap mena de complex, és recolonitzar l’Àfrica per mitjà d’una presència comercial aclaparadora. L’euro tampoc ha servit per parar el cop de la crisi. De fet, és justament la fortalesa d’aquesta moneda la que va portar a la possibilitat d’un endeutament col·lectiu impensable amb la pesseta. Tot això, sense oblidar l’insignificant detallet que, a partir del 2002, les coses que valien cent pessetes van passar a valer-ne 166,386 en qüestió de setmanes.
Potser estan pensant: aquest senyor és un euroescèptic que ni tan sols anirà a votar. Doncs no: aniré a votar, i crec en la necessitat de transformar el que representa Europa en un gran projecte polític, però no en l’actual. Després de la crisi -després del que ha passat a Xipre, o a Grècia, o a Irlanda- la Unió Europea requereix una refundació (no dic reforma : dic refundació ). El cas català, o l’escocès, convida igualment a repensar la naturalesa política de la Unió com a simple lobi d’estats, orgullosament aliè a les inquietuds dels pobles i dels ciutadans. No crec que això em transformi en un euroescèptic. Potser, ben al contrari, els que no volen admetre que aquest projecte aparatós no ha complert cap dels grans objectius per als quals estava pensat a partir de la instauració de la moneda única són europapanates. La pilota queda llavors a l’altra teulada, i les interpel·lacions també. Un exemple: ¿cal reequilibrar, a través d’algun mecanisme, el poder d’Alemanya en el si de la Unió o ja ens està bé així? L’europapanatisme no pot ajornar més aquesta i unes quantes dotzenes de respostes més. No és seriós ni prudent perquè, de vegades, qui dia passa no empeny cap any. Ni tan sols cap semestre.
