Feixisme? Comunisme? Totalitarisme!

El totalitarisme serveix més per explicar el passat que per fer especulacions serioses de futur

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

En aquest article no entraré a analitzar la totalitat de la llei de la memòria històrica del 26 de desembre del 2007, aprovada durant la legislatura de Zapatero, ni la seva aplicació posterior, ni tampoc els seus nombrosos usos com a arma llancívola partidista. La meva intenció és provar d'argumentar que molts dels problemes polítics que avui genera provenen del fet que ha defugit el terme 'totalitarisme', d'ús comú en la historiografia i la filosofia política no marxista. Recordem que actualment les principals objeccions a l'hora d'aplicar aquesta legislació provenen d'una acusació de parcialitat. Alguns partits diuen: "Si esborrem els símbols del franquisme, per què no hem d'erradicar igualment els del comunisme?". Aquesta impugnació no és de cap manera absurda o gratuïta, però té poc a veure amb la literalitat de la llei, que en el seu article 15 diu: "Les administracions públiques, en l'exercici de les seves competències, prendran les mesures oportunes per a la retirada d'escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d'exaltació, personal o col·lectiva, de la revolta militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la Dictadura". Quan el PP i companyia fan aquesta esmena a la totalitat exerciten, doncs, per variar, el vell art de la demagògia. Repeteixo, però, que l'objecció de fons té sentit, si més no quan la plantegem en termes abstractes.

Una de les formes més trivials, estèrils i poc rigoroses de plantejar la qüestió es basa a contraposar la maldat de Hitler amb la de Stalin, juntament amb la dels seus règims respectius. Els morts de l'un i els de l'altre, el 'lager' i el 'gulag'... És un sinistre entreteniment que no porta enlloc. En realitat, les afinitats estructurals entre un règim i un altre superen amb escreix les diferències, tot i que el vernís exterior pot suggerir el contrari. Fins i tot a nivell de personalitat, la de Hitler i la de Stalin contenen inquietants elements comuns, com ho va mostrar l'historiador Alan Bullock en una obra excepcional: 'Hitler i Stalin, vides paral·leles' (aviso que són dos volums que sumen 1.158 planes documentadíssimes). Per què el terme 'totalitarisme' permetria aclarir el debat? Perquè conté la clau de volta de la majoria de conflictes del segle XX: la de la naturalesa i abast de l'estat.

La qüestió de quin ha de ser l'abast de l'estat del segle XXI continua tenint sentit. Se'n pot parlar sense sobreactuar ni utilitzar pinzells gruixudíssims

El 28 d'octubre del 1925 Benito Mussolini va fer un discurs en què va definir el totalitarisme feixista justament en relació a la democràcia liberal moderna que acabaria triomfant. La cosa tenia a veure amb el paper i, sobretot, l'abast de l'estat en relació a la societat civil i a la iniciativa privada, i no només en un sentit econòmic. La fórmula exacta de Mussolini va ser: "Tutto nello Stato, niente al di fuori dello Stato, nulla contro lo Stato" ("Tot dins de l'Estat, res fora de l'Estat, res contra l'Estat"). El terme italià 'totalitarismo' prové del "tutto" d'aquesta fórmula, que Mussolini emprava des del 1922; la paraula en qüestió la va encunyar Giovanni Amendola. L'expressió va fer fortuna perquè resumia les expectatives de molts europeus desmoralitzats i arruïnats després de la Primera Guerra Mundial. Com sortir d'aquell pedregar sense precedents? Amb un estat fort que corregís, si calia amb severitat, les febleses de la condició humana. Perquè resulta que el totalitarisme era, potser abans que qualsevol altra cosa, una hipòtesi antropològica. Tant el feixisme com el comunisme feien referència a l'"home nou" que sorgiria dels seus respectius règims. La resta era percebut com un pur detritus del segle XIX: la decadència del liberalisme que havia protagonitzat la Revolució Industrial, la de la família burgesa que calia substituir per altres estructures regides per l'estat, la de les idees emparentades amb l'humanisme.

Avui de règims totalitaris en queden ben pocs, i no per falta de ganes sinó per la impossibilitat d'implantar un monoteisme estatista com el que encara governa a Corea del Nord. El populisme i l'autoritarisme –o l'habitual combinació d'ambdós– constitueixen una amenaça real. El totalitarisme entès en un sentit canònic, en canvi, serveix més per explicar el passat que no pas per fer especulacions serioses sobre el futur. En qualsevol cas, la qüestió de quina ha de ser la naturalesa i, de manera molt especial, l'abast de l'estat del segle XXI, continua tenint un sentit. Se'n pot parlar tranquil·lament, sense sobreactuar ni utilitzar pinzells gruixudíssims. El que no és seriós és fer barreges conceptuals en relació a la llei de la memòria històrica com està fent la dreta espanyola amb la pretensió de justificar coses injustificables.