Processisme reprocessat

La idea que l'antic votant convergent se sumarà en massa al projecte de la Crida és quimèrica

L'1 d'octubre de 2017, al qual vaig aportar el meu irrisori granet de sorra, va ser un èxit col·lectiu, una mostra de la maduresa cívica i política de la societat catalana (fins i tot d'aquella part de la societat catalana que hi estava en contra). Les garrotades van venir de fora, no de dins. Sigui per la situació anòmala que va generar aquella violència institucional, sigui per la lògica de la política internacional –que només és una lògica d'interessos d'estats– o sigui per altres raons, el resultat del referèndum no va ser reconegut per ningú. El dret a l'autodeterminació té una cosa en comú amb els concursos de bellesa: són els altres –no pas tu– els qui decreten si ets independent, o guapo. Però en cas que les coses haguessin rodat d'una altra manera, els fets tampoc no haurien variat gaire: el govern català no disposava de cap pla per fer efectiva la República, ni tenia cap complicitat internacional. Es tractava d'un 'farol', o una catxa, com havia precisat l'Albert Pla Nualart molt abans ( "¿És un vaitot o només és una catxa?", 1-2-2014). De tot això ja n'ha parlat a bastament l'exconsellera Clara Ponsatí, que ho va viure de ben a prop i en pateix les conseqüències. Quin era el joc? Imaginem que apuntem algú amb una pistoleta de joguina. Poden passar dues coses: que s'ho cregui i faci el que diem, o bé que no s'ho empassi. Quina és, doncs, la jugada? En el primer cas, òbviament, no direm que era una pistoleta d'aigua, mentre que en el segon, en canvi, afirmarem que sí per allò de minimitzar l'abast de l'amenaça. Massa infantil, massa fàcil... Doncs això és el que va passar el 27 d'octubre amb la sí-però-no-DUI, aquell episodi del qual ara ningú no es vol fer càrrec.

Abans de tornar a fer una passa en fals cal explorar totes les possibilitats de l'aritmètica parlamentària a Madrid

Resulta, però, que aquell acte –prefereixo no adjectivar-lo– va mostrar al món una debilitat preocupant. No va ser el resultat de la casualitat, tot allò, sinó de la decisió de diferents persones, entre les quals destaca, atesa la seva alta responsabilitat, Carles Puigdemont (de qui cal subratllar a la vegada el seu magnífic paper en la realització de l'1-O). La distinció entre ambdós episodis és important, tot i que una cort d'aduladors impedeix avui qualsevol judici de valor equànime sobre la seva figura política (l'ambient versallesc apareix on i quan menys te l'esperes). Sigui com sigui, el president Puigdemont no va cometre cap delicte, i hauria de poder tornar a Catalunya juntament amb la resta de conselleres i consellers a l'exili. Per no parlar de la sinistra bestiesa que suposa tenir empresonats preventivament la resta de membres del Govern i la presidenta del Parlament, així com Jordi Cuixart i el meu bon amic Jordi Sànchez.

Aquesta solució raonable, però, és improbable que es faci efectiva: la incapacitat per rendibilitzar intel·ligentment els resultats de l'1-O segueix on era. La primera errada majúscula va consistir en la ni-sí-ni-no-DUI del 27-O; la segona, generar un llenguatge cada cop més buit i extravagant sobre una república imaginària. Es tracta del processisme portat fins al límit de la contorsió semàntica: per consumar la república cal aconseguir primer l'instrument polític que faci efectives les seves condicions de possibilitat; però primer cal fer efectiva la viabilitat d'aquest instrument amb unes adhesions que, per implementar-se, requereixen una assemblea que, per la seva banda, implica la... Uf. Tot fa preveure que aquesta iniciativa –la que propugna la Crida Nacional– dividirà irreversiblement allò que va ser durant dècades la base del nacionalisme hegemònic a Catalunya. És una suma que, de moment, està generant una veritable resta, i no només de determinades veus del PDECat, sinó també de l'entorn d'ERC, de la CUP i de certs sectors que, potencialment, podrien arribar a atansar-se a l'independentisme. La idea que l'antic votant convergent se sumarà en massa a aquest projecte és quimèrica.

Sobre tota aquesta història jo tinc una proposta molt i molt senzilla: abans de tornar a fer una passa en fals cal explorar primer totes les possibilitats que implica l'aritmètica parlamentària a Madrid. No durarà gaire, això. L'alternativa, tanmateix, sembla basar-se en transformar les conseqüències d'una errada monumental en una decisió suposadament resistencialista, premeditada i heroica. Aquesta decisió, però, ni està premeditada ni conté un sol gram d'heroisme: és un epígon forçat per les circumstàncies. És el retorn del vell processisme, aquella politització de l'abúlia. I com que a Espanya el processisme ja li va bé –hi té totes les de guanyar–, tots contents. I enganyats.