18/02/2020

De l’alarmisme com a estat d’ànim

3 min
Un home parlant per telèfon a l'última edició del Mobile World Congress.

El dia 31 de desembre de 2019, les autoritats sanitàries de Wuhan, a la República Popular de la Xina, van informar per primer cop d’una infecció semblant a la de la grip. El 7 de gener es va identificar l’agent causant dels símptomes. Ara bé, si d’aquí un temps algú s’entreté a localitzar la primera menció d'aquest problema a nivell mundial, ensopegarà amb les planes d’opinió del diari ARA. En efecte, el dia 17 de desembre de 2019, en un article que duia per títol “Apocalipsi”, s’afirmava: “L'apocalipsi ha arribat per quedar-se. És un estat d'ànim selectiu, però: les amenaces reals i tangibles, com ara la progressiva ineficàcia dels antibiòtics o la possibilitat d'una grip tan agressiva com la del 1918 en el context d'una mobilitat mundial que la faria devastadora, són temes poc sexis”. Com que hi ha gent que veu obscures conspiracions per tot arreu, potser ara m’encolomen a mi l’epidèmia... Vaig escriure aquest fragment perquè veia el personal massa capficat en un monotema que, per cert, ha desaparegut del mapa per art d’encanteri. Em refereixo, òbviament, a la ben o mal anomenada “emergència climàtica”. Penso que hi havia –i hi continua havent– altres llamps que ens poden caure al clatell, i un d’aquests és el que, finalment, ha generat la situació que vivim avui. Disculpin la malastrugança dels meus auguris. No ho tornaré a fer.

Després es va suspendre la festa aquesta dels telefonets que es fa cada any a Barcelona, i que diuen que deixa caure una morterada de 500 milions d’euros (aquestes xifres tan sospitosament rodones no se sap mai qui les calcula, ni com ho fa). Des de qualsevol perspectiva que es contempli, la suspensió del Mobile World Congress (MWC) no té cap justificació racional. En aquest mateix diari, això s’ha explicat els darrers dies des de diverses i molt documentades perspectives. Sens dubte, hi ha el tema de fer-li la guitza a l’economia xinesa, però és evident que això no pot explicar un fet tan puntual com el que estem comentant. Què ha passat, doncs?

Crec que aquest alarmisme generalitzat i gairebé normalitzat no surt del no-res, sinó d’un camp generosament adobat. L’obsessió per plantejar qualsevol cosa, qualsevol, en termes d’emergència no ha començat precisament amb la qüestió del clima. Els en poso un exemple que també té a veure amb la ciutat on s’anava a celebrar el MWC. A començaments de 2016, l’Ajuntament de Barcelona va proposar un “pla de xoc” que fes front a l’"emergència” que, segons l’equip del primer govern d’Ada Colau, vivien alguns barris de Barcelona. Es tractava de fer una injecció de 150 milions d’euros a les zones on els havien votat; la cosa es va plantejar, però, com si allò fos la fi del món i en uns carrers de Barcelona la gent morís de fam i de tuberculosi mentre que en altres s'encenien havans amb bitllets de 500 euros. Repeteixo que aquest és només un exemple. El que voldria subratllar és l’èxit que té avui qualsevol to sobreactuat. Entenc que si una corporació municipal o qualsevol altra institució fa una determinada inversió i no hi afegeix aquest deix teatralment alarmat no es farà sentir gaire, perquè la competència és dura.

La informació serà hiperbòlica o no serà. Heus aquí un lema inquietant que pot acabar erosionant la credibilitat del periodisme seriós (sense el qual, si em permeten l’afegit, la democràcia no té sentit: a l’hora de prendre decisions col·lectives, de què serveix conèixer l’opinió de persones desinformades?). En definitiva: la suspensió del MWC obeeix, entre altres factors, a un estat d’ànim que porta per inèrcia a conductes poc o gens raonables. Tot plegat ha acabat contaminant el periodisme malgrat que no sorgeix directament dels diaris, sinó, entre d'altres, de la seva competència amateur: determinades xarxes socials, i de manera molt especial, Twitter. A l’hora de pescar l’aprovació dels seguidors no hi ha normes. Això vol dir que el disbarat més exagerat sempre triomfarà sobre les opinions matisades, i el cunyadisme epistemològic prevaldrà per defecte.

Associem el to alarmista a la notícia suculenta, a la dada espurnejant, a l’excitació de la novetat, al secret revelat, a la informació privilegiada i exclusiva que només té el nostre cunyat i que nosaltres condescendim a explicar en una piulada. Si la cosa acabés aquí, seríem davant d’una anècdota costumista com qualsevol altra. Però resulta –ai– que tot això té conseqüències, que la bola s’acaba fent monstruosament grossa. Quan es resolgui aquesta alarma ja en trobarem una altra, i així podrem tornar a excitar-nos fins a morir.

stats