Indefensió
El 1893 un jove advocat indi anomenat Gandhi va acceptar una feina en una empresa que tenia la seu a Natal, a l’actual República de Sud-àfrica. Malgrat la distància geogràfica, els dos territoris tenien en aquell moment una cosa en comú: formaven part de l’immens Imperi Britànic. No hi ha constància documentada que aquest advocat participés llavors en cap mena d’activitat política relacionada amb la independència del seu país d’origen ni res per l’estil. En arribar a Natal, però, Gandhi es va adonar que la justícia i la justícia colonial eren dues coses diferents. És llavors quan va caure del cavall. Hi havia un axioma invisible i alhora omnipresent que presidia qualsevol argumentació jurídica: els límits de l’equitat coincidien amb els dels interessos polítics de la metròpoli.
Aquell axioma ho condicionava tot. Si un blanc li clavava un parell de mastegots a un altre blanc, o si un negre robava la gallina d’un altre negre, les sentències solien ser argumentalment impecables. Allò no violentava l’axioma tàcit, la premissa oculta i, alhora, paradoxalment, del tot pública. Es podia ser exquisidament equànime en alguns casos i, per això, la gent confiava en la justícia. Passava una cosa ben diferent si un blanc agredia un negre, o si un zulu s’apropiava del rellotge d’un anglès, o si un indi no li pagava el lloguer a un bòer, i totes les permutacions que es vulguin imaginar entre blancs, negres, indis i -més endavant- també coloureds ( kleurlinge, en afrikaans) o mestissos. El jove advocat Gandhi va constatar que a l’Àfrica del Sud del 1893 algunes persones estaven indefenses en determinades circumstàncies. No calia ser un gran observador per veure-ho, òbviament. Però va anar més enllà. Es va adonar que era un problema estructural. No tenia solució. Bé, en tenia una, però era molt complicada: deixar enrere aquell sistema, cosa que en aquell moment implicava negar l’axioma que ho presidia tot, la Gran Premissa: la mateixa legitimitat de l’Imperi.
L’article 24.1 de la Constitució espanyola es refereix explícitament a la figura de la indefensió jurídica, i subratlla que no és admissible en cap cas. Com tota idea d’aquestes característiques, resulta sovint subjectiva i, en conseqüència, interpretable en un sentit o altre. La situació que va viure Gandhi no és comparable, evidentment, al que una persona experimenta en una democràcia parlamentària incardinada en el si d’un estat de dret. Això no significa, en tot cas, que determinats fets no puguin contribuir puntualment a una sensació d’indefensió. Soc del parer que les decisions judicials s’han de respectar, però no he llegit enlloc que també s’hagin de sacralitzar. Vull dir que hi ha un cert papanatisme, que moltes vegades fa paret amb la por, a l’hora de verbalitzar aquestes coses.
En la querella que la fiscalia ha interposat contra la mesa del Parlament de Catalunya pel tema del referèndum (m’estalvio els detalls, que de ben segur el lector coneix), s’exculpava el diputat de Catalunya Sí que es Pot Joan Josep Nuet tenint en compte que “no pretendía como los querellados incumplir los mandatos del TC, ni llevar adelante un proyecto político con total desprecio de la Constitución de 1978”. El mateix Nuet, indignat, va fer referència a “una discriminació ideològica i una politització barroera i intolerable”. És possible, molt possible. Tot i així, suposem que no hi va haver cap discriminació ni cap politització. Llavors la sensació d’indefensió encara augmenta. Quan en un argument jurídic apareix un judici d’intencions d’aquestes dimensions, tan exagerat que sembla un exemple per il·lustrar aquesta vella fal·làcia, un se sent indefens, i crec que amb raó. Els magistrats que, partint d’esdeveniments passats, són capaços d’endevinar el futur poden acabar prenent decisions injustes. És llavors quan hi ha el dret a no acatar determinats escrits, precisament perquè no són sentències.
Una sentència judicial és un text argumentat en què les fal·làcies, per definició, no tenen cabuda. Certament, és discutible o interpretable si una sentència és o no és ideològica, o està o no està polititzada. Les fal·làcies, en canvi, estan tipificades amb una certa claredat. El seu ús, en el millor dels casos, invalida l’argument. En el pitjor, és a dir, quan es tracta d’un recurs retòric malintencionat, permet parlar d’indefensió exactament com la defineix l’article 24.1 de la Constitució. Sí, justament d’aquella Constitució del 78 que, suposadament, alguns tracten “ con total desprecio ”. Aquella que Aznar no va votar, per entendre’ns.
