El sou dels polítics

Del que es tracta és que el sistema no atregui ni foragiti amb excés determinats perfils

Divendres passat vaig mantenir una llarga i interessant conversa amb una persona que ha ocupat càrrecs d'alta responsabilitat tant en l'àmbit de la gestió pública com de l'empresa privada. Amb una capacitat memorística que em va deixar glaçat tenint en compte l'edat, va fer un repàs de determinats càrrecs electes que havien passat d'ingressar zero euros al llarg de la seva vida, o bé sous irrisoris, a disposar d'un coixí econòmic més confortable. A la majoria no els coneixia de res, entre altres coses perquè podia haver estat el seu avi. Vull dir que no hi havia cap revenja personal ni cap animositat partidista. El que em va sorprendre més, però, no va ser tant aquesta extensa col·lecció de persones sense alternatives laborals, sinó el llistat invers; és a dir, el de persones amb currículums i trajectòries més que destacables que havien rebutjat determinades ofertes. Una part d'aquesta actitud estava relacionada amb circumstàncies personals, etc. L'altra, amb una retribució sens dubte adequada per a persones que, als quaranta anys, no havien tingut mai ingressos estables, però que era manifestament baixa per a professionals de prestigi.

En la mesura que condiciona el panorama polític i institucional, penso que aquest tema no és de cap manera banal. ¿Hi ha alguna manera de resoldre'l sense que resulti discriminatori o lesiu per als qui guanyaven poc –o res– ni tampoc per als qui obtenien uns ingressos que els fan rebutjar la cosa pública? Un diputat al Parlament que no té ingressos estables, o molt baixos, passa a cobrar exactament el mateix que un que abans ingressava mensualment cinc o sis vegades més del que acabarà rebent un cop ha rebut l'acta de diputat. El resultat és una mena de sedàs que, en aparença, sembla equitatiu, però que, en realitat, acaba revertint de manera negativa en els interessos públics pel fet de deixar fora gent valuosa.

El tema de la modulació dels sous dels càrrecs públics no l'he encetat jo, sinó, entre d'altres, l'equip de govern de l'Ajuntament de Barcelona o els diputats del Parlament de Catalunya de determinades formacions d'esquerra, com ara la CUP

Jo crec que la solució a tot plegat passa per recordar, en primer lloc, que no estem parlant de funcionaris, sinó de persones que rebran una retribució pública només al llarg d'una o més legislatures, i que després es reintegraran a les seves ocupacions d'origen, on els sous tornaran a ser diferents. Imaginem una persona que ha estat triada diputada partint d'un sou previ de 900 euros, i una altra que n'ingressava 9.000 cada mes. ¿Han de rebre el mateix tracte? Jo crec que sí, perquè fan la mateixa feina. Això no significa, però, que no es pugui fer l'abstracció que en el segon cas estem parlant d'una renúncia, i en el primer de tot el contrari. Repeteixo –perquè el matís és molt important– que aquí no estem parlant de funcionaris, sinó d'una ocupació provisional –d'un parèntesi– que, al cap i a la fi, està lligada a la nostra trajectòria professional.

Considero que el sistema s'hauria de basar en una retribució que, amb elements correctius, equalitzés els sous d'origen. Per exemple, em semblaria raonable que un càrrec públic electe cobrés tres vegades més del que cobrava en la seva activitat professional, amb un mínim i un màxim correctiu que caldria anar modificant segons les circumstàncies, com passa amb tantes altres coses de la vida real. Per exemple, un diputat que ha ingressat una mitjana de 900 euros al mes en els darrers cinc anys n'hauria de passar a cobrar 2.700. ¿Això vol dir que un que rebia cada mes 9.000 euros n'hauria de passar a cobrar 27.000? Òbviament, no: és una bestiesa. La primera xifra em sembla insuficient; la segona, manifestament excessiva. I és aquí on entra en joc l'element corrector: hi ha d'haver un mínim digne i un màxim raonable. Del que es tracta és que el sistema no atregui ni foragiti amb excés determinats perfils.

En comptes de multiplicar per tres, potser hauríem de fer-ho per 2,8. O bé per 3,6. O per quatre. I el límit retributiu mínim i màxim potser haurien de ser aquell i no pas aquell altre. En això no hi entro: cal un consens important. En tot cas, m'agradaria subratllar que el tema de la modulació dels sous dels càrrecs públics no l'he encetat jo, sinó, entre d'altres, l'equip de govern de l'Ajuntament de Barcelona o els diputats del Parlament de Catalunya de determinades formacions d'esquerra, com ara la CUP. Ara mateix, hi ha regidors de l'Ajuntament de Barcelona o del Parlament que ingressen una determinada quantitat de diners, i d'altres una altra. En definitiva: això ja està passant ara mateix, i de manera voluntària. Vull dir que, en aquest article, no m'invento res ni proposo cap extravagància. Simplement plantejo la qüestió d'una altra manera.