La fi de la pròrroga

El Procés ja forma part de la història

La fi de la pròrroga / GETTY

En aparença, la política catalana s'ha complicat molt de cop i volta. La realitat, però, és que la situació s'ha simplificat fins a límits minimalistes: ara es tracta de decidir si després de la pròrroga venen els penals o no. M'explico. L'independentisme té més d'un segle i gaudeix de bona salut. I que duri. L'anomenat Procés, en canvi, no: ja forma part de la història. Va néixer el 10 de juliol de 2010 i es va suïcidar el 27 d'octubre de 2017. El que vivim és una pròrroga que potser ja no té cap justificació ni sentit. Algunes persones juguen a confondre ambdues coses –el Procés amb el moviment independentista– per provar d'allargassar artificialment el protagonisme que van adquirir i així transformar els seus errors en virtuts. I això com es fa? Doncs amb un testimonialisme que no serveix per avançar, però sí per simular que s'avança. Només ha aportat erosió institucional, i gràcies a la sempre prudentíssima desobediència verbal de la CUP, a més, aquest clima de decadència política ha adquirit un vergonyós component de farsa. Tot plegat té un aire agònic i macilent, que em recorda situacions històriques semblants (si no fos que en el si de l'infraperiodisme existeix el gènere de la denúncia de comparacions i símils, que té una gran acceptació, les explicitaria). A tot això cal afegir-hi l'espectacle nauseabund que dilluns va oferir VoCs al Parlament de Catalunya. Segurament s'havien excitat escoltant aquell matí el seu ídol absolut, Pérez de los Cobos, que forma part d'un dels quatre poders independents de l'Estat (l'executiu, el legislatiu, el judicial i la Guàrdia Civil).

Allarguem més la pròrroga i xutem uns penals, doncs? Aquesta és l'opció més interessant per als professionals del postprocessisme, sens dubte, però no sé si pot arribar a seduir els catalans que es guanyen la vida d'una altra manera, és a dir, el 99,99% de la població. Dic això de la població en general perquè qui llegeixi aquesta disjuntiva com una confrontació electoralista entre la confusa òrbita de Puigdemont i la CUP, d'una banda, i ERC, de l'altra, s'equivoca molt. I qui faci una contraposició entre el suposat abrandament dels primers i el suposat pragmatisme dels segons, encara s'equivoca més i tot. Ni posar llacets o fer llargs viatges en autocar té res de radical, ni provar d'entendre's amb Pedro Sánchez té res de pragmàtic, si més no a curt termini. Una altra cosa, tanmateix, són les conseqüències de cada actitud. La humiliant defenestració d'un dels grans ídols de l'unionisme, Borrell, és un fet tangible. És només un exemple, però prou significatiu. El que va permetre que Puigdemont i Comín ocupessin els seus escons d'eurodiputats també: deriva d'una sentència referida directíssimament al pres polític Oriol Junqueras, no pas a ells. Aquest és un altre fet prou tangible, i cal explicar-lo tal com ha passat realment.

Bandejar una nova topada de trens desiguals té a veure amb empassar-se, o no, els vistosos i estèrils trucs de màgia del postprocessisme

A diferència dels genis que saben llegir el futur tot gratant en els tants per cent de les enquestes, un servidor de vostès no sap pas què passaria si es convoquessin eleccions de manera imminent. Podria quedar tot si fa no fa com està ara, o bé produir-se algun canvi substancial. No ho sé, ni penso perdre un segon en aquest tipus d'especulacions recreatives. El que és evident, però, és que una convocatòria d'eleccions en les actuals circumstàncies suposaria l'inici d'un nou joc, i això sempre és interessant. Fa uns anys, Artur Mas es va referir al territori desconegut que venia després d'haver transitat els vells camps de batalla de l'autonomisme. Més endavant es va fer servir ad nauseam la metàfora del xoc de trens. Doncs bé: ara ja hem transitat aquell territori incògnit i sabem què succeeix exactament quan una locomotora d'acer xoca amb un trenet de fusta. Un cop sabut això, cadascú és molt lliure de voler tornar a experimentar què passa quan col·lisionen dos vehicles tan manifestament desiguals. En tot cas, això ho hauríem de decidir entre tots, perquè vull imaginar que continuem creient en la democràcia. Insisteixo, en tot cas, que bandejar avui una nova topada de trens desiguals no té res a veure amb l'independentisme, sinó amb empassar-se, o no, els vistosos i estèrils trucs de màgia del postprocessisme.

La facultat de convocar eleccions és del president de la Generalitat de Catalunya. Conec el president Torra des de fa una colla d'anys. El considero un bon amic, a banda d'un patriota de pedra picada. Estic convençut que en una situació com la que vivim actuarà en clau de país, és a dir, no confonent les lleialtats institucionals amb determinats compromisos adquirits.