Fou justament un filòsof jueu, en l'actualitat denostadíssim per l'esquerra benpensant, Leo Strauss, qui va encunyar l'expressió reductio ad hitlerum . Feia referència a una tendència que no ha fet més que anar en augment: les comparacions tendencioses i malintencionades entre Adolf Hitler i/o el nazisme i qualsevol cosa que vulguem criticar. Com que considero els lectors d'aquest diari prou informats, no m'allargaré enumerant una llista d'exemples recentíssims que tots coneixem prou bé. Efectivament, dir que tal senyor és un indesitjable perquè porta un bigoti que recorda el de Hitler o que tal altre és un pervertit perquè comparteix determinats gustos innocus amb Mussolini constitueix un argument ridícul que ni tan sols arriba a la categoria de fal·làcia. Una altra cosa molt diferent -i d'això precisament voldria parlar en aquest article- és que no tota comparació relacionada amb aquella època sinistra resulta argumentalment il·lícita, fal·laç o improcedent. Tenint en compte que l'adveniment dels totalitarismes, i les seves conseqüències quantificables en milions de morts, és la lliçó més important i irrefusable de la història moderna, convé que la reductio ad hitlerum no esdevingui una fàcil coartada dialèctica. Posar Hitler damunt la taula amb la intenció de desacreditar qualsevol cosa és una fal·làcia; però considerar que qualsevol evocació, sense excepcions, de la dècada del 1920 o del 1930 és demagògica, desmesurada, etc. és un truc barat que aquí batejarem amb el nom de reductio ad reductio ad hitlerum , denominació llarga i poc eufònica però que resumeix amb exactitud el que els vull explicar.
El fet que Hitler fos un vegetarià estricte, posem per cas, no pot servir per demonitzar els vegetarians, de la mateixa manera que el fet que Mandela tingui el cabell arrissat no fa millors les persones que comparteixen aquest tret físic. Però més enllà d'aquestes constatacions trivials n'hi ha d'altres que no podem deixar de banda, per una simple qüestió de rigor. Existeixen un conjunt d'idees i d'actituds que potser no podem jutjar en termes absoluts, però sí que sabem exactament com van acabar al segle XX. Aquí ja no estem parlant de comparacions desafortunades o capcioses, sinó de fets tan evidents que no podem foragitar com si espantéssim una mosca. Els mortífers totalitarismes del segle XX, tal com ha mostrat entre molts altres l'historiador italià Enzo Traverso, tenen, sense cap excepció, diverses coses en comú.
La més important és el rebuig a la democràcia parlamentària o representativa. Llegeixin amb atenció aquest breu fragment, que avui pot semblar al·lucinant però que en el seu moment era perfectament coherent. El 4 de juny del 1931, el diari La conquista , dirigit per Ramiro Ledesma, va posar en portada aquesta consigna: " ¡Viva la Italia fascista! ¡Viva la Rusia soviética! ¡Viva la Alemania de Hitler! ¡Viva la España que haremos! ¡Abajo las democracias burguesas y parlamentarias! ". Fixem-nos bé en l'agermanament de tots els totalitarismes de l'època contra un mateix objectiu: la democràcia liberal de països com el Regne Unit, per exemple. La segona és la radicalització de les classes mitjanes depauperades per mitjà dels recursos de la comunicació de masses (sigui la ràdio dels anys 20 o les xarxes socials d'ara). A aquestes classes s'hi va referir Furio Jesi, en un assaig memorable del 1979 que es diu Cultura di destra , amb aquesta frase: " Tutto il suo immobilismo veramente cadaverico che si finge forza viva perenne ". Finalment, l'emocionalització de la política per mitjà de performances espectaculars, aptes per a un consum mediàtic que posteriorment les retroalimentarà (és per això que Peter Sloterdijk va situar el nazisme com el gran precursor de la cultura pop).
La reductio ad reductio ad hitlerum consisteix a fer abstracció de determinades similituds gairebé òbvies per por de perjudicar algunes causes que es consideren positives. És la fal·làcia simètrica a la que equipara qualsevol cosa que no ens agrada amb Hitler, Franco o Mussolini, però això no vol dir que sigui més lícita que l'anterior. Per desgràcia, hem acabat trivialitzant determinades ideologies criminals reduint-les a un insult. Titllar de "feixista" o de "nazi" una persona amb qui simplement no estem d'acord ha acabat tenint conseqüències funestes. Però oblidar -o fer-ho veure- quines van ser exactament les actituds que van portar al nazisme no sembla que sigui una bona solució. Prou de comparacions capcioses... però sense arribar a l'extrem de mamar-nos el ditet, si us plau.
