27/10/2015

L’amnèsia ens passa factura

3 min

Un cop acabada la Guerra Civil Espanyola, però també al cap de molts anys, els magistrats i els mitjans de comunicació sempre es referien a persones com Quico Sabaté, Marcel·lí Massana o Josep Lluís Facerias, entre altres resistents antifranquistes catalans, com si fossin simples delinqüents comuns. Del rerefons ideològic i polític del tema no se’n parlava mai. Un era un vulgar atracador, l’altre un busca-raons violent i el de més enllà un estraperlista amb pistola. Del seus respectius carnets polítics, fossin de la CNT, del PSUC o de qualsevol altre partit, no se’n deia ni piu. Res de res. Tret dels qui coneixien perfectament quines eren les raons exactes d’aquelles accions —i quina la veritable i única motivació de la repressió posterior—, la majoria pensava que només eren una colla de lladregots capaços de qualsevol disbarat. I com que els relats sempre s’han de completar amb imatges, la majoria de les fotos policials estaven retocades amb la gens dissimulada intenció de bestialitzar i embrutir uns rostres que, en realitat, eren normals i corrents. Aquesta pràctica policial va arribar al paroxisme en casos com els de Heinz Ches (en realitat, George M. Welzel), un dels darrers executats a garrot, juntament amb Puig Antich. La fotografia original, on anava pentinat i amb el cabell curt, va ser barroerament modificada amb un retolador per provar de mostrar que es tractava d’un personatge sinistre. El rerefons del cas Ches no era altre que la Guerra Freda, i més concretament la seva fugida de l’Alemanya de l’Est. D’això, òbviament, no en va parlar ningú.

¿Els jutges franquistes o la Guàrdia Civil mentien en parlar dels atracaments de Quico Sabaté? No, en absolut: aquests atracaments a mà armada van ser ben reals, i alguns van causar víctimes mortals. No eren pas inventats. La Guàrdia Civil o els jutges d’aquell temps no mentien, certament, però tampoc no explicaven tota la veritat. De fet, deixaven de banda la clau per entendre els fets: allò que havia motivat realment els actes delictius, la seva raó de fons. Ara deixem de banda si aquella motivació era bona o bé dolenta, si tenia o no una justificació ideològica coherent, etc. Això ens faria anar ben lluny d’osques. El que provem d’argumentar és que sense contextualitzar honestament una acusació, un procés judicial o una condemna, la possibilitat d’aixecar la camisa al personal per mitjà d’una asèptica fraseologia legalista és enorme. M’agradaria subratllar, no fos cas que algú em malinterpreti, que acabo d’escriure “contextualitzar”, no pas “relativitzar”. Vull dir que no és el mateix contextualitzar de manera adequada un fet amb la intenció d’entendre’l que relativitzar-lo amb la voluntat d’exculpar-ne arbitràriament l’autor. Són dues coses molt diferents, encara que pugui semblar que ens perdem en els matisos. No es tracta, doncs, d’exculpar res ni ningú a còpia de contextualitzar un delicte, ni de minimitzar-ne les conseqüències. No. Del que es tracta és de no mamar-nos el ditet quan ens expliquen determinats sopars de duro, no troben?

A finals de la dècada del 1970, ja mort Franco, el preu per deixar enrere una dictadura amb un mínim vessament de sang passava per un gegantí i humiliant exercici d’autoengany. Es tractava d’oblidar el que havia passat realment, és a dir, que el 18 de juliol del 1936 el govern legítim de la República Espanyola, i el de la Generalitat de Catalunya, havien estat arrasats per facciosos que després van tenir tractes amb Hitler. Calia fer veure que la situació d’interinitat que va generar el cop d’estat s’havia transformat, a còpia d’anys, en alguna cosa vagament legítima. Era necessari fingir, per exemple, que Joan Carles I no havia estat triat per Franco “sucesor a título de Rey”, sinó que era un home que passava per allí i, hop!, de cop i volta es convertia en rei constitucional d’Espanya. Calia fer veure igualment que el Tribunal de Orden Público i l’Audiència Nacional no tenien res a veure, malgrat que el primer es va dissoldre oficialment el 4 de gener del 1977 i el segon es va fundar —ho endevinen?— el 4 de gener del 1977.

Certament, superar el règim dictatorial sense fer justícia tenia un preu, l’amnèsia. Ara estem assistint a la segona part de la comèdia, la més grotesca: hem de fingir que tenim amnèsia d’aquella amnèsia, que no recordem que un bon dia vam decidir no recordar. I és tot just aquí on podem arribar a confondre fàcilment la justícia amb la llei de l’embut i pensar que si la Guàrdia Civil perseguia Quico Sabaté és perquè li havia pres el moneder a una vella.

stats