01/01/2013

L'any que vam dir 'sí'

3 min

En aquest país nostre hem estat molts anys callats, o remugant, o ens hem limitat a dir no . Cantava Raimon fa molts anys allò del "Diguem no: nosaltres no som d'eixe món" (enguany, per cert, aquesta cançó farà mig segle). Està clar el no; però, i el sí? A quin món volem pertànyer, què volem ser, cap on volem anar? Dir que sí acostuma a ser més complicat que dir que no. Fins fa relativament poc, existia un pack anomenat si fa no fa independència i socialisme autogestionari , o altres paradisos terrenals per l'estil. La primera part de la proposta resultava atractiva per a molta gent, però la segona suscitava -i continua suscitant- una explicable prevenció, ateses les dures lliçons del segle XX sobre el tema. L'any 2012 aquest pack es va escindir i, en conseqüència, la classe mitjana catalana va passar a dir que sí, que volia un Estat propi per poder llegar un futur interessant als seus fills i aconseguir també un present plausible per a ells mateixos. Aquest era l'enorme de la manifestació de l'11 de setembre passat.

Naixia un nou independentisme que -objectius finals a banda- tenia ja ben poc a veure amb l'anterior: ni per la composició social, ni per l'estil i el posat, ni per les connotacions ideològiques adherides, ni per moltíssimes altres coses. No vam veure que érem davant d'una altra cosa que s'expressava, però, d'una forma semblant. Les eleccions del 25 de novembre van posar de manifest la magnitud d'aquesta confusió, fins al punt que tot el procés va estar a punt d'anar-se'n per l'aigüera. El desconcert fou important, i tingué diverses versions: l'obvi desconcert convergent, el desconcert d'una Esquerra que dubtava de com gestionar el seu nombre de diputats, l'agònic desconcert socialista... Fins i tot els antisistema, tot aspirant a ser sistema per poder ser més antisistema (o a l'inrevés!), van tastar també l'estupor.

L'any 2012 vam aprendre unes quantes coses més en relació al nostre gran . En general, i tret d'una que em reservo per al final, es tractava de lliçons molt amargues. N'enumeraré tres. La primera i més elemental és que l'estat espanyol té les eines suficients per boicotejar aquest procés fins i tot abans que comenci, amb la llei a la mà i també per mitjà d'accions que són senzillament il·legals, com l'atemptat mediàtic dels informes inventats (i els que ara mateix deuen estar falsificant). Malgrat la gravetat dels fets i del seu context especialíssim -el punt àlgid d'un procés electoral-, no ha dimitit ningú ni, de moment, tampoc ningú no ha estat detingut. I la festa no ha fet res més que començar. En segon lloc, hem vist amb claredat que les limitacions de l'activitat paradiplomàtica són molt més grans del que ens pensàvem. La diplomàcia és una cosa dels estats, i provar de fer-ne sense disposar de determinades estructures pot resultar frustrant, i fins i tot contraproduent. Tots hem vist el que ha passat en relació a la Unió Europea, que va centrar absurdament la passada campanya electoral gràcies a l'esquer que van llançar des de Madrid. Finalment, hem après que les complicitats que alguns donaven per suposades (en relació, per exemple, a l'esquerra progre espanyola i europea) eren un miratge, val a dir que amb honorables i escassíssimes excepcions.

Però hi ha encara una quarta lliçó, i és la important, la que compta de debò: les coses es poden canviar quan hi ha la voluntat majoritària i clara de canviar-les. La història avança així, i el món roda d'acord a aquest principi elemental. La transició espanyola no va funcionar tot anant torcuatianament "de llei a llei", com diu la vella mentida: la vuitena i última de les Leyes Fundamentales del Estado contradeia manifestament les anteriors. Tothom va fer veure que no ho veia, perquè tothom -o, si més no, una gran majoria- volia deixar enrere un règim anacrònic i inviable. La transició nacional catalana funcionarà de la mateixa manera: la darrera paraula serà la de la voluntat democràtica de la majoria, no la de la interpretació forçada de la llei. Ara mateix, la majoria d'impugnacions a aquest procés es basen, de fet, en una visió idíl·lica de la transició espanyola, segons la qual el canvi de statu quo va derivar d'un simple canvi legal. A banda de ser una patètica falsificació històrica, aquest conte de la vora del foc fa abstracció que la grandesa de la transició espanyola va consistir justament a situar l'esperit democràtic davant de la literalitat de la llei. Nosaltres farem el mateix, ni menys ni més, perquè també hem dit sí.

stats