Cada cop estic més convençut que l'origen profund de la crisi que vivim, que és només parcialment una crisi econòmica, pot ser explicada per mitjà de dos efectes als quals la publicitat ha donat un nom. Es tracta, a nivell col·lectiu, de l'efecte L'Oréal ("Perquè jo ho valc!") i, des d'una perspectiva individual, de l'efecte Mediamarkt ("Jo no sóc tonto!"). L'efecte L'Oréal explica milers d'absurds quilòmetres d'alta velocitat des del no res fins al no res, o aeroports desolats en capitals de partit judicial, o centenars de "centres d'interpretació" amb dues dotzenes de visitants anuals. L'efecte Mediamarkt permet fer intel·ligible la rialleta de suficiència de quan li explicava a algú que a casa nostra preferíem viure de lloguer. Ells no eren tontos -m'explicaven, didàctics- i justament per això havien signat una hipoteca a 40 anys de 1.500 euros al mes per un pis de 70 metres quadrats, en comptes de "llençar els diners amb un lloguer". Però encara -ai!- hi havia gent més espavilada que ells: heus aquí el problema. Els sòrdids paperots de Caja Madrid / Bankia que han sortit a la llum mostren un món de veritables gàngsters (David Fernàndez fou precís en la denominació) que es pressionen d'una manera amenaçant, explícitament, sense cap mena de complex. Vull dir que la bona gent afectada per l'efecte Mediamarkt no sabia amb qui s'estava jugant els quartets.
Sempre he pensat que les llegendes urbanes són una radiografia d'inquietuds profundes i de pors inconfessables. Per entendre el rerefons dels dos efectes que acabem de comentar hi ha un parell d'històries especialment significatives. Un cop passada la dèria dels taps de plàstic, que va posar de manifest l'extraordinària credulitat de moltes persones, han arribat els relats dels chemtrails i els de la burundanga o escopolamina. Es tracta, en aquest cas, de veritables signes dels temps. Els chemtrails són les esteles de condensació dels avions però interpretades en termes de gran conspiració: resulta que uns Foscos Poders llencen tota mena de coses terribles, des de bacteris fins a productes químics potencialment letals. Aquests misteriosos avions, però, no els veu mai ningú. Per què actuen així? Per "controlar-nos", diuen els que hi creuen. La brurundanga és una substància que anul·la la voluntat de les persones. El relat més habitual, significativament, sempre passa per un banc. Resulta que a una pobra senyora uns tipus li demanen si els pot indicar una adreça i, quan li ensenyen el mapa, bufen una substància blanca i la víctima perd la voluntat i la memòria, però no el coneixement. Llavors se l'emporten a una sucursal bancària, li fan treure tots els diners que poden i desapareixen. Al cap de dos o tres dies, la víctima recorda el que ha passat, recupera la voluntat i denuncia els fets. Els de la sucursal, òbviament, no observen cap pressió per part de ningú ni cap símptoma anormal, ja que aquesta pèrdua total de la voluntat no va associada a cap comportament estrany.
Els chemtrails i la burundanga deixen entreveure d'una manera gairebé impúdica que l'assumpció individual de la pròpia responsabilitat és percebuda ja com una mena de maldecap innecessari, com una nosa que ens podem estalviar quan ho creguem oportú. I aquí torno a l'estranya convergència entre estafadors i estafats que els comentava abans. Les transcripcions de les comunicacions entre Blesa i el fill d'Aznar es basen en la mateixa lògica: hi ha coses que s'escapen a la nostra voluntat, conspiracions gegantines contra les quals no es pot fer res. Blesa, Aznar jr. i tota aquesta colleta també van ser víctimes de la burundanga i dels chemtrails. Com la senyora que explica que va entrar a un banc per culpa d'un polsim blanc que li va fer perdre la voluntat, els peixos grossos d'aquella cova de lladres anomenada Bankia que teledirigia el PP no podien fer res per restituir l'ordre còsmic, alterat per obscures conspiracions contra les quals no hi havia força de voluntat possible. I les preferents, doncs? "Eren inevitables!", responen. Va ser, de fet, contra la seva voluntat, havent consumit burundanga, després que passés un chemtrail carregat d'actius tòxics. El que va signar la hipoteca de 1.500 euros a 40 anys per un pis de 70 metres quadrats assenteix: a ell li va passar el mateix, justament. Després d'una bufarrada de burundanga es va veure davant d'un notari, impotent. Fins i tot l'alcalde que va ordenar la construcció d'aquell auditori per a 1.000 persones en un poble 300 evoca, melancòlic, l'episodi: qui es podia resistir a l'efecte L'Oréal?
