Misc 30/01/2013

Lliçons d'una altra transició

i
Ferran Sáez Mateu
3 min

De la Història, com del porc, cal aprofitar-ho tot. Fa gairebé quatre dècades, Espanya va viure la transició des d'una dictadura nascuda després d'una guerra civil a un règim democràtic basat en l'estat de dret. El poble de Catalunya, i no cal dir-ho la generació de polítics catalans que en aquell moment estaven en actiu, van tenir una actitud exemplarment constructiva, que contrasta amb la cridanera passivitat d'altres llocs. Qui vulgui comprovar-ho només ha de revisar el material gràfic de l'època: mentre Barcelona estava en plena ebullició política, no recordo gaires imatges de mobilitzacions semblants a Valladolid o a Burgos, posem per cas. El protagonisme manifest del catalanisme, que llavors només reclamava tímidament un Estatut d'Autonomia, mai no va obtenir una resposta lleial.

Primer va venir el café para todos , que reduïa a l'absurd la mateixa idea d'autonomia, després la Loapa, després... D'aquella primera lliçó, molt dura, en va sorgir un pragmatisme conegut com "peix al cove", amb un recorregut important. La segona gran lliçó/escarment, va arribar amb la possibilitat de comparar des de l'acció política real i concreta, no des de les declaracions d'intencions, l'actitud del PSOE i la del PP respecte de Catalunya. Diferències? Zero. Res. La tercera gran lliçó, potser la que ho va canviar tot irreversiblement, va arribar amb el procés estatutari i el seu desenllaç gairebé humiliant, en forma de sentència del Tribunal Constitucional, l'any 2010. Encara hi va haver un darrer intent, en forma de pacte fiscal. Les coses també van quedar descarnadament clares. I aquí estem, amics, contemplant aquests crepuscles rogencs de finals de gener.

La gran lliçó de la transició espanyola és que convé saltar la paret tot repetint que no s'està saltant i, sobretot, consensuar la ficció per mitjà d'una gestualitat adequada. La setmana passada els comentava la martingala jurídica amb què es va voler fingir la possibilitat d'una norma impossible, que s'adequava a la legalitat franquista i alhora la contradeia: tota una quadratura del cercle, o més aviat de l'hemicicle. Es tractava de la ley para la reforma política , vuitena i última de les leyes fonamentales del Estado . Amb l'excepció de l'anomenat búnquer , és a dir, dels franquistes irreductibles, tothom va fer veure que allí no hi havia truc. I van fer bé: sí que hi havia truc, però calia algun artefacte que permetés superar la situació. Més endavant, el 9 d'abril del 1977, Suárez va legalitzar el PCE... en Dijous Sant. Més truculències consensuades, més jocs de mans basats en un ampli acord, més ficció. Es tractava de foragitar el fantasma d'un cop d'estat, que va arribar finalment l'any 1981. Com s'ha mostrat, demostrat i redemostrat posteriorment, tot allò era més que tèrbol, i el paper del rei no estava gens clar. El cèlebre sopar on van compartir taula Alfonso Armada, Enrique Múgica, Joan Raventós i Antoni Siurana, a casa del llavors alcalde de Lleida, el 22 d'octubre del 1980, resulta encara més al·lucinant. Malgrat la bona intenció, aquí el terme truculència es queda curt, i és fàcilment substituïble per altres paraules molt lletges que hi ha al Codi Penal. Però llavors tothom va fer veure que no havia vist res, perquè es tractava de no desencarrilar el procés. Tot just dos anys després d'aquella reunió enigmàtica, un partit d'esquerres, el PSOE, va pujar al poder, amb la qual cosa molts historiadors van donar per tancada la transició espanyola.

I ara arriba la gran pregunta: ¿té alguna explicació, la condescendència col·lectiva cap a tots aquests fets estrambòtics? I tant, que en té! Un bon dia, diverses generacions d'espanyols van decidir que la situació que l'any 1975 derivava de l'agonia del franquisme era un carreró sense sortida. Més que prendre una decisió, van ser coherents amb l'única decisió possible, que era deixar enrere aquell món ja podrit. Encara que es fes veure el contrari, allò implicava saltar una paret legal i, sobretot, apostar per un risc tan real que es va acabar fent efectiu: un intent de cop d'estat que va ser incruent de pur miracle.

Almenys des de juliol de 2010 la gran majoria dels catalans han mostrat amb claredat que l'actual situació politicoadministrativa en relació a l'estat espanyol no té més recorregut i, en conseqüència, reclamen que se'ls consulti. Qui en tingui algun dubte que torni a mirar-se els resultats electorals recents. Fa quatre dècades, la majoria de la gent tenia por, i els polítics no sabien ni per on començar. Ara potser també. On és el problema?

stats