20/10/2015

No són hores

3 min

Fa dos o tres anys, uns quinze dies abans de Nadal, vaig quedar amb uns amics per sopar en un restaurant que hi ha al carrer Enric Granados, al centre de Barcelona. Érem quatre persones, tots senyors. Algú va acordar una reserva a 2/4 d’11 de la nit. Tret d’un servidor de vostès, tothom ho va trobar normal, malgrat que ningú no tenia cap obligació laboral o familiar que justifiqués aquella hora, al meu entendre intempestiva. Finalment, dues de les persones convocades van arribar mitja hora tard, cap a les 11. Era un dia de cada dia —crec que un dijous— i l’endemà tothom havia de fer via i llevar-se abans de les 8. Quan vaig comentar que hauríem pogut quedar a dos quarts de nou, per exemple, tots em van mirar amb una expressió perplexa: semblava com si acabés de dir un enorme disbarat. Va sortir tota aquesta història de la vida mediterrània, que tanta fortuna ha fet a còpia de tòpics, anuncis i romanços variats. Però aquí de Mediterrània i costums ancestrals res de res: el que hi ha és una rèmora que se’ns va enganxar fa històricament quatre dies.

A començaments de la dècada dels 40, en plena postguerra, i a causa de la pluriocupació de moltes persones, els horaris quotidians van experimentar un canvi radical a les grans ciutats (no, en canvi, a la ruralia). Hi havia gent que plegava a la una o a les dues de la primera feina i començava la segona a les tres o les quatre. No es tractava pas de quatre gats: a les ciutats més industrialitzades aquesta anomalia va passar a ser la norma. Els restaurants, òbviament, s’hi van adaptar. S’hi va haver d’adaptar tothom, de fet: des de les famílies fins als programadors de la ràdio, passant pels cinemes, etc. En pocs anys, els horaris van començar a experimentar unes fluctuacions manicomials, que no tenien ni tenen res a veure amb els de la resta d’Europa. I no cal anar a Suècia o a Finlàndia: a França, o a la molt mediterrània Itàlia, o a Portugal, a les vuit ja està tothom sopat (tret dels turistes espanyols). Per tant, res de tradicions dels països llatins i altres fantasies: pura ronya heretada del franquisme.

La ronya d’altres temps no acaba aquí, però. Fins a l’any 1942 el fus horari espanyol era el mateix que el portuguès o l’anglès. Per fer-li la rosca a Hitler, entre altres coses, Franco va canviar el fus horari natural pel del Tercer Reich. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, el rellotge va continuar com estava (per altres raons, els francesos van fer el mateix), i així seguim. Si a tot això hi afegim el desfasament en relació a l’horari solar real, o la martingala d’avançar o endarrerir l’hora dos cops a l’any (m’encanta quan s’inventen la quantitat exacta d’euros suposadament estalviats), el jet lag perpetu està assegurat. Ja falta poc per a la cerimònia de la confusió bianual del rellotge, i per això he fet aquest article; potser s’hi repensaran!

M’agradaria remarcar que tot això que explico no és qüestió de gustos. Que a mi m’agradi sopar d’hora i a vostè tard no té res a veure amb el que estem comentant. Es tracta de conductes individuals, no d’hàbits col·lectius. Els nostres horaris són manifestament irracionals, i afecten des de la productivitat fins al gaudi del temps lliure, passant per la salut. A més, perjudiquen seriosament la conciliació laboral de les persones amb fills i, de manera especial, de les dones, i trastornen la vida de la gent que es dedica a la restauració i altres activitats semblants. Hi ha un tipus de personal que s’ha adaptat meravellosament bé a aquesta anomalia. Troben normal dinar a les quatre i sopar a les onze. Potser és un prejudici meu, però la majoria dels qui gaudeixen amb aquests paràmetres horaris solen ser impuntuals. Repeteixo que potser es tracta d’un prejudici, però. Un grup de persones i d’institucions, des de la Generalitat i el Parlament de Catalunya fins a molts ajuntaments, han auspiciat una iniciativa que em sembla simplement urgent. Si la volen conèixer millor, recuperin els articles de Salvador Cardús o Fabian Mohedano que ha publicat l’ARA sobre aquest projecte, o vagin a reformahoraria.cat.

Fa poc més de 70 anys, i a causa de determinades contingències relacionades amb fets lletjos, es va produir un canvi d’hàbits horaris que va transformar la vida quotidiana de la gent. Vist amb perspectiva, allò tenia una justificació pràctica i era, d’alguna manera, inevitable en aquell precís context. L’any 2015, en canvi, és un despropòsit. El primer pas, al meu modest entendre, consisteix a saber que això de dinar a les quatre no té res a veure amb hàbits mediterranis fashion ni altres collonades, sinó amb la pudor de peus de la postguerra.

stats