03/05/2016

No són els pactes el que ha fallat

3 min
No són els pactes el que ha fallat

Avui a Espanya pocs gosen gratar la superfície de la realitat política, perquè això genera un cert vertigen. Esgrimeixen una explicació trivial, i de passada eviten un tabú. Les eleccions -asseguren- s’hauran de repetir perquè no s’han fet efectius els pactes parlamentaris necessaris per formar govern. És el descobriment del Mediterrani. El gran tabú són les raons profundes d’aquest fracàs. Ni Mariano Rajoy ni Pedro Sánchez han estat capaços d’entendre’s entre ells, ni tampoc de sumar amb Albert Rivera o amb Pablo Iglesias, o amb tots dos alhora. De moment, però, seguim a la superfície de la qüestió. Per què, malgrat la transcendència de la situació, no han pogut o sabut posar-se d’acord? ¿Desavinences ideològiques impossibles de consensuar? ¿Misèries de la partitocràcia? ¿Ambicions i egoismes personals? ¿Lideratges mal entesos? ¿Pressions externes de tota mena? ¿Càlculs tàctics de vol gallinaci? Segur que tot això que acabem d’enumerar ha estat important, i encara hi podríem afegir més factors dignes de ser tinguts en compte. Tot plegat, però, no explica un fracàs d’aquestes dimensions perquè, en certa manera, forma part de la inèrcia política, quasi de la normalitat, aquí i a tot arreu.

Les eleccions es repetiran perquè els grans partits espanyols no tenen cap projecte factible per a Espanya; en les circumstàncies actuals, això no és possible ni tan sols a mitjà termini. Heus aquí el gran tabú que gairebé ningú no gosa verbalitzar a la premsa espanyola: sense resoldre la qüestió catalana, avui és inútil plantejar escenaris de futur, en la mesura que el futur d’Espanya passa per tancar aquest tema en un sentit o en un altre. Dit així, pot semblar que els catalans ens pensem que som el melic del món o, si més no, de la política espanyola. No es tracta pas d’això, ni d’altres consideracions igualment ximpletes i rudimentàries. La qüestió és ben bé una altra: Catalunya representa gairebé el 20% del PIB espanyol. Sense la seva contribució, la viabilitat econòmica d’extenses zones d’Espanya on la sobrecontractació de funcionaris i/o els subsidis directes o indirectes són la norma resulta inimaginable. No es tracta, doncs, de cap xoc de nacionalismes, ni d’aquell operístic desgarro al qual es referia fa un parell d’anys el ministre en funcions Margallo, sinó d’una altra cosa. Si demà, posem per cas, les Canàries o Astúries iniciessin un procés de secessió, Espanya la viuria majoritàriament -suposo- com un trencament de la seva unitat nacional, de la seva història, etc. Com un desgarro, seguint amb la denominació de Margallo. Això tampoc representaria cap raresa, ni a Espanya ni enlloc: el desmembrament d’un país no és cap anècdota. La diferència rau en el fet que una Espanya sense les Canàries o sense Astúries resulta perfectament imaginable, però sense Catalunya no. Ara per ara, no seria viable com a estat, i ni tan sols s’ajustaria a moltes de les condicions d’ingrés a la Unió Europea. Més endavant hi hauria una recomposició que passaria per fer coses que s’havien anat postergant des de fa segles, com ara una reforma agrària real o una reestructuració profunda basada en l’eradicació de l’esquema radial. Val a dir que hauria de passar ben bé una generació perquè aquest canvi obtingués algun resultat positiu.

Al juny hi haurà de nou eleccions al Parlament espanyol. Això representa una anomalia, un símptoma que hi ha alguna cosa que no funciona. Comparada amb el que acabem d’explicar, però, aquesta disfunció política conjuntural gairebé no té importància. El problema de fons és i continuarà sent un altre. El mal anomenat immobilisme de Rajoy en relació a Catalunya -que en realitat és una barreja de mandra, incompetència i irresponsabilitat- no servirà un cop més de res. Ni l’actual president espanyol en funcions, ni Pedro Sánchez, ni ningú poden pretendre albergar una idea creïble sobre el futur d’Espanya sense saber què serà exactament Espanya en un futur no gaire llunyà. En les circumstàncies actuals, ja no tenen gaire sentit ni les mitges tintes ni els eufemismes de sempre. Tampoc resulta honest ni seriós insistir en coses com el federalisme sense federalistes, o les reformes per reformar la reformabilitat reformada de la reforma constitucional, o altres jocs de mans per l’estil. Qui vulgui liderar una majoria nítida a Espanya a partir del mes de juny haurà de dir, justament, què pensa fer en relació amb el futur d’Espanya, cosa que avui implica parlar del futur de Catalunya. En cas contrari, tot aquest sainet no haurà servit de res, i n’iniciarem un altre que serà més trist i agònic.

stats