Com que avui és dimecres i d’anàlisis electorals ja n’han llegit unes quantes, la batalla a la qual em referiré directament és una altra, tot i que al final de l’article faré referència, per força, a la que es va produir diumenge a les urnes en relació a la Unió Europea. El paisatge -la gent, els carrers, l’aire que s’hi respira- no és el mateix ara que abans del primer gran clatellot de la crisi, l’any 2008. Sis anys després d’aquesta llarga brega contra l’adversitat econòmica, moltes coses resulten irreconeixibles. N’hi ha d’altres, però, que no s’han mogut del seu lloc, i això també cal assenyalar-ho. Els qui conservem l’estrany costum d’anar a peu a tot arreu, amb una velocitat de creuer d’uns cinc o sis quilòmetres per hora, tot plegat ho veiem amb una mica més de detall. Observar els canvis que s’han produït en els establiments comercials de qualsevol ciutat o poble de Catalunya constitueix un mecanisme purament intuïtiu, però alhora molt efiçaç, d’anàlisi. No vol dir res i alhora ho vol dir tot: és la realitat en cru, sense abstraccions. Els Cash Converters (i similars) o les botigues de compra d’or comencen a declinar visiblement, per exemple. Els locals comercials que van quedar buits per l’actualització dels lloguers, en canvi, han estat reocupats.
A hores d’ara, la crisi ha constituït una dramàtica suma de tragèdies individuals, petites i grans: alguns, la majoria, tenim menys ingressos que fa cinc o sis anys. La feina s’ha fet indiscutiblement més precari. Hi ha moltes persones que han perdut la feina, la casa, el negoci. El panorama, avaluat des d’aquesta perspectiva individual, és en molts casos desolador. El sistema, però, és el mateix que el d’abans: ha resistit el cop. Això, al meu modest entendre, té una lectura positiva i una altra de negativa. La primera és menys òbvia del que sembla. El sistema ha resistit perquè consistia en alguna cosa més d’allò que ens imaginàvem. Els bancs formen part del sistema, sens dubte, però la solidesa de les estructures familiars -que és el que, al capdavall, ha servit per parar el cop- també. La part negativa d’aquesta resistència consisteix a repetir les mateixes actituds irracionals de fa uns anys, especialment a l’hora d’adquirir un habitatge sobretaxat amb la creença que és “una inversió”. El sistema és el mateix, però potser hem anat aprenent algunes lliçons que l’acabaran corregint. Per exemple, el món de la banca difícilment tornarà a ser el que era fa ben pocs anys: ara, per sort, estan sota una enorme lupa. No em refereixo només a la fiscalització que en fan els poders públics, sinó a la mirada crítica de ciutadans normals i corrents com vostè o com jo.
En tot cas, el que probablement preocupa més és si les coses de les quals ens sentíem més satisfets com a societat -una sanitat o una educació de primer nivell- no rodolaran per un pendent irreversible de decadència que les reduirà a la seva mínima expressió. I ara sí que toca fer referència als resultats de diumenge, però des d’aquesta precisa perspectiva: la de com ha quedat el paisatge després d’aquesta batalla en què les classes mitjanes d’Europa s’enfrontaven a una amenaça de dimensions inesperades. Diumenge els partits que tradicionalment representen aquestes classes es van ensorrar a la major part d’Europa. En el cas de França i el Regne Unit els resultats són senzillament al·lucinants. Sembla que la gent atribueix al sistema -un terme que, en realitat, designa l’acció política de la franja ideològica que va de la socialdemocràcia al centredreta- les seves desgràcies i tribulacions. ¿Acabem de veure, doncs, la fi d’un món? ¿La batalla ha dibuixat un nou paisatge? En el context de les eleccions europees cal vigilar molt a l’hora d’albirar horitzons inèdits, que, en realitat, acostumen a ser simples miratges.
L’any 1989, l’estrambòtic i sempre truculent Ruiz-Mateos va obtenir dos eurodiputats, dos. En aquell moment les classes mitjanes escaldades a les quals estem fent referència acabaven de sortir del túnel dels horrors de la reconversió industrial, que va deixar un atur (real) i una precarietat (igualment real) molt més salvatge que l’actual. De fons, la catàstrofe social que va suposar l’heroïna, i la petita però molt visible delinqüència que duia associada. Resultat: dos eurodiputats per a Ruiz-Mateos. ¿Es tractava d’un vot en clau europea, potser? No em facin riure, sisplau...
Apunt anecdòtic final: el tipus que acaba de partir el PSOE per la meitat es diu com el fundador d’aquest partit, Pablo Iglesias. El destí és un catxondo.
