Misc 07/12/2013

Respostes sense pregunta

i
Ferran Sáez Mateu
3 min

Un dels principals problemes dels historiadors de l'Antiguitat és que, molt sovint, tenen constància escrita d'un seguit de respostes, però resulta impossible de determinar amb exactitud quina va ser la pregunta -la inquietud- que les va motivar. A causa d'aquest fet, la resposta -és a dir, el text- que ha arribat fins a nosaltres en forma de llibre, de document o d'inscripció escadussera sempre té un regust equívoc. Hi ha preguntes sense resposta, com també hi ha respostes sense pregunta (o, si més no, sense una pregunta formulada nítidament). El procés polític que es viu ara mateix a Catalunya no és pas aliè a aquesta paradoxa. Hi ha hagut una resposta gestual clara -la de les grans manifestacions de les dues darreres Diades- que no responia a una pregunta simètricament clara. Només cal recordar la deliberació prèvia sobre el tema. Una resposta que és anterior a la pregunta s'ha de cuinar, consensuar, polir i formular amb una cura especial. D'alguna manera, el que està passant en aquests moments és absolutament normal i previsible. Em sap greu, doncs, desil·lusionar els analistes que des de fa uns dies, i amb una sospitosa i coordinadíssima unanimitat, han decretat que tot plegat "s'està desinflant".

Hi ha moltes altres respostes que tampoc han sorgit de cap pregunta, sinó d'alguna cosa semblant a un pressentiment. Des del primer moment, el govern espanyol ha esgrimit com a peça essencial del seu argumentari el tema de la possible sortida de la Unió Europea, la qüestió de l'euro, etc. Es tracta d'una resposta estranya i intempestiva, que no estava motivada per cap interpel·lació directa. Partia de la intuïció que un altre tipus d'arguments haurien estat percebuts per la comunitat internacional com una amenaça a tot un poble que s'ha expressat pacíficament. Vull dir que no és el mateix apel·lar abstractament a Europa, a l'euro, etc., que referir-se amb claredat a una de les funcions constitucionals de l'exèrcit espanyol, posem per cas. En el primer cas es queda bé (gràcies a la complicitat de personatges com Durão Barroso et alii ), mentre que de l'altra manera es dispararien totes les alarmes, i fins i tot hi hauria una actitud vigilant. Repetim, però, que aquesta resposta no partia de cap pregunta explícita, ni tan sols de cap insinuació tàcita. En canvi, sí que hi havia, i encara hi ha, una veritable pregunta sense veritable resposta: per què no podem exercir un dret tan elemental com votar? Aquesta interrogació, senzilla i clara, ha estat contestada amb el silenci administratiu, o bé amb una curiosa fraseologia pseudojurídica que, per descomptat, no respon a la qüestió plantejada.

En tot cas, hi ha un parell de respostes que m'agrada com sonen però que no acabo de veure clara la qüestió que les ha motivades. Es tracta de termes com ara diàleg o negociació . Siguem francs: la condició de possibilitat bàsica del diàleg és el reconeixement de l'interlocutor; i la de la negociació, el fet que s'accepti o no l'existència d'alguna cosa negociable. Tal com estan ara mateix les coses, apel·lar a aquests dos conceptes resulta del tot absurd. Existia -i existeix- una pregunta prèvia que ningú no s'ha molestat a contestar de manera explícita i clara: ¿ens reconeixen com a subjecte polític, als catalans? Sí però no. Heus aquí la resposta abreujada. Indiscutiblement, no és ni explícita ni clara. Imaginem que en una hipotètica consulta surt un hipotètic sí a la independència votat per una majoria aclaparadora, claríssima. Molt bé: i ara què fem? I és que no ens hem preguntat prèviament si existeix l'obligació d'emetre respostes. És un detallet important que gravitarà sobre qualsevol resultat de qualsevol consulta.

L'estratègia del govern de Rajoy és més simple del que semblava de bon començament. No consisteix només a callar, o fins i tot a ignorar l'interlocutor, sinó en una cosa molt més radical: negar la mera possibilitat de la interlocució, a còpia de citar el primer article de la Constitució espanyola. Això genera una paradoxa estranya: Rajoy respon que no pot respondre (!?) perquè, de fet, no hi ha ningú que tingui la legitimitat de formular aquesta pregunta. Això em recorda un anècdota veritablement hilarant que explica el físic francès Henri Broch. Resulta que, quan era petit, veia com les seves tietes esperitistes invocaven les veus del més enllà per mitjà d'un codi en què un copet significava , i dos, no . De vegades, en interpel·lar els difunts, creien sentir els dos copets, i deien amb naturalitat: "Avui no hi ha ningú".

stats