“Pel que fa a les ànsies expansionistes russes, els temors de Churchill, que probablement els nord-americans no compartien, es van complir amb escreix”, llegim a la pàgina 85 del darrer llibre d’Agustí Pons, 1914-2014. Per entendre l’Europa del segle XX (Pòrtic). D’alguna manera, i contradient tota evidència cronològica, el que està passant en aquests moments a Ucraïna pertany encara a la lògica del segle XX. No és que en derivi històricament, no, sinó que encara s’hi troba immers, congelat en una dinàmica que crèiem haver deixat enrere. En aquest sentit, aquest assaig breu i ple de substància de l’Agustí Pons serveix per explicar, entre altres coses, que un membre del KGB com Vladímir Putin és, abans que qualsevol altra cosa, un nacionalista rus radical que tant pot apel·lar a l’URSS, com al llegat dels tsars, com als russos dispersos en altres Repúbliques, per fer efectius els seus veritables objectius. Putin vol refer el vell imperi. Si jo fos un ciutadà de les Repúbliques bàltiques, posem per cas, estaria francament preocupat. Alguns dels russos que hi viuen -molts no s’hi han integrat ni lingüísticament ni culturalment- deuen tenir unes expectatives diferents, potser.
La independència d’un país no vol dir ben bé res si no s’assoleix una posició definida en l’escaquer internacional. La tradicional inhibició de la Unió Europea en assumptes militars, que té molt d’irresponsabilitat i de pura covardia, ho acaba d’arrodonir tot. Resultat: són els Estats Units els que hauran de fer de contrapès a l’imperialisme rus. Guerra Freda reloaded. Com en temps del conflicte de Bòsnia, els americans aportaran la dissuasió militar mentre que Brussel·les potser organitzarà una expedició de Pallassos Sense Fronteres per entretenir els nens de Kíev que corren entre els franctiradors, com a Sarajevo. Més segle XX, i del pitjor! De l’escaquer internacional del segle passat en parla un altre llibre recent, en aquest cas una novel·la, que els recomano igualment: Els ambaixadors, d’Albert Villaró, publicada per Destino i mereixedora del premi Josep Pla d’enguany. En aquest escenari de ficció, Catalunya és una República independent des dels Fets d’Octubre del 1934 (impressionant primera escena del general Batet prenent una decisió diferent de la que va protagonitzar). L’any 1949, però, el govern de Madrid conspira per acabar amb la República Catalana. Al món imaginari d’ Els ambaixadors el president de la República és Manel Carrasco i Formiguera, mentre que Santiago Carrillo va morir fa anys, afusellat: “Va ser tanta la crueltat de l’escamot d’execució que li van negar una darrera cigarreta” (atenció a l’humor negríssim del llibre, sobri i ben dosificat).
Publicats de manera gairebé simultània, els textos de Pons i de Villaró ens retornen a un segle nerviós, violent i ple de crèdules masses ideologitzades, que pensàvem que havia quedat enrere, però que continua marcant els esdeveniments d’alguns països. Només alguns: la història és una abstracció -d’altra banda recent- que contrasta amb l’evidència de les històries. Putin habita encara el segle XX, a l’estat fallit de Somàlia viuen en algun moment inconcret del segle XV i a Corea de Nord fan veure que encara són als anys cinquanta. Viure al segle XXI implicaria, entre altres coses, no jugar la partida que proposa Putin, que no és altra que la d’una vella Guerra Freda en què té totes les de guanyar. La Unió Europea sembla esperar el tribut dels morts. No reacciona amb arguments ni amb fets, sinó amb cadàvers. Quinze morts a la tanca de Ceuta equivalen a un avís; 150 morts, a una admonició més severa, potser; i amb 1.500 ja començaríem a fer alguna cosa. Els morts d’Ucraïna no van ser suficients per fer un mínim gest dissuasiu cap al nou imperi rus. Quants en feien falta? 5.000? 50.000? Mig milió? Torna a ser l’Europa del segle XX, la del primer ministre anglès Neville Chamberlain, esperant pacientment que Hitler deixés de ser dolentet. D’aquesta còmoda barreja d’inhibició i d’abúlia Chamberlain en va dir appeasement, és a dir, apaivagament.
Viure plenament el segle XXI, i deixar enrere el brut i sanguinolent segle XX, implicaria una aposta radical per la racionalitat democràcia, que és el contrari de la sempre previsible i pueril política de blocs i de les masses de badocs obeint consignes. L’altre dia ho explicava molt bé el Vicenç Villatoro: el problema no és votar a Crimea; el problema és fer-ho amb les urnes damunt dels tancs. Recordem que Putin és on és gràcies a colar un truc en el si del sistema. La democràcia és una altra cosa.
