Publicitat
Publicitat

Teologia islamista del fracàs

Una de les coses que criden més l’atenció del terrorisme islamista és la seva fascinació per la tecnologia, especialment la relacionada amb l’enregistrament d’imatges i so. De fet, el mecanisme que utilitza l’Estat Islàmic per captar desferres humanes als suburbis d’arreu d’Europa es basa justament en això: vídeos en què la iconografia religiosa kitsch es barreja amb imatges esgarrifoses de pel·lícula gore. En un projecte polític com el que proposen, però, aquests sofisticats telefonets els haurien d’importar per força. El disseny i la tecnologia d’aquests estris deriven d’idees i estructures socials que només segreguen les societats occidentals postindustrials. Naturalment, les fundes dels mòbils o els cables dels ordinadors es poden fer en massa en qualsevol fàbrica del cul del món, però el brou intel·lectual que n’ha portat al disseny i concepció té poc a veure amb els pastors de cabres de l’Afganistan. Aquesta paradoxa és més important del que sembla, i proporciona una primera pista interessant: una part de la ràbia inaudita de l’islamisme radical prové de la constatació d’un gran fracàs civilitzatori. El món arabomusulmà tal com el volen els radicals ha entrat al segle XXI amb la certesa que la seva identitat no hi té cabuda. Hi ha una veritable teologia extremista del fracàs. Percep el seu propi món com a obsolescent, inviable, sense expectatives, i, en conseqüència, opta pel suïcidi. Per això, en molts llocs del Magrib, o molt abans a Turquia, les escasses classes mitjanes han provat de fer un valent pas endavant que implica un canvi de mentalitat real, no gaire diferent del que es va dur a terme a Occident en altres èpoques. Les Primaveres Àrabs de fa cinc anys s’han de llegir en aquesta clau, sens dubte, però amb la suficient honestedat per constatar el fracàs en què van desembocar. Això ens porta a la segona qüestió, igualment amarga.

No es poden substituir estructures polítiques sense canviar prèviament les idees i els valors -les estructures mentals- en què estan bastides. Vull dir, ras i curt, que la democràcia és alguna cosa més que un règim polític. Podríem jugar a fer veure que les seves idees de fons són abstractament universals, però tots sabem que deriven d’un conjunt de corrents occidentals, que van de la Il·lustració a l’humanisme cristià, passant per la Revolució Francesa i molts altres fets traumàtics. El món arabomusulmà ha viscut experiències igualment intenses, com ara la descolonització, però no són de la mateixa índole. A partir de l’Edat Mitjana, tan fructífera per a aquesta civilització, els canvis van ser mínims, i els que van tenir un impacte real i significatiu deriven, sense gaires excepcions, de l’època colonial. ¿Podem imaginar, per exemple, que al segle XVIII o al XIX s’hagués produït una Il·lustració o una Revolució Industrial específicament musulmana? I tant, que podem imaginar-ho. Ara: això no va passar, i resulta quimèric pensar que s’esdevingui justament ara. En conseqüència, pujar al tren del segle XXI vol dir, de manera innegociable, assumir un procés d’occidentalització que ja no tindria res a veure amb la imposició colonial. O es fa voluntàriament i amb convicció, o es deixa de banda. La tercera via que proposava Erdogan a Turquia, per mitjà d’un paral·lelisme gens convincent amb el que va ser la democràcia cristiana a l’Europa de la postguerra, ha estat una quimera. Això no vol dir, evidentment, que aquesta occidentalització hagi de ser precipitada, mimètica o servil. Arribem així al tercer indici que ens han proporcionat els darrers esdeveniments.

L’Estat Islàmic -i similars- dibuixa una dicotomia caricaturesca entre un islam pur o vertader i un altre de fals i desnaturalitzat com a conseqüència de l’occidentalització. Des d’una perspectiva ideològica, aquesta dicotomia no es desfarà fins que una bona part del món arabomusulmà la consideri tan forçada i absurda com la resta de la ressentida teologia del fracàs que estem comentant. En part, es tracta d’una qüestió de matisos terminològics: no és el mateix parlar d’un islam desnaturalitzat que d’un islam adaptat als nous temps, perfectament concebible i viable. En tot cas, la base de l’equívoc rau en la il·lusió d’estar participant de la modernitat només perquè es fa un ús passiu i subordinat de la tecnologia. Durant les Primaveres Àrabs, per cert, aquesta omnipresència dels mòbils i els iPads va confondre molts occidentals de bona fe. Els més ingenus van arribar a pensar que la revolució es pot fer amb mòbils, i que les xarxes socials transformen de cop i volta valors mil·lenaris pitjant el botonet del “m’agrada”.

Riure, malgrat tot