06/08/2011

Tintín!

3 min

Ja falta menys, ja falta menys... Els autèntics malalts de Tintín ja comencem a tenir ganes que arribi la tardor per veure la recreació cinematogràfica del personatge d'Hergé que ha fet Spielberg. Per a mi Tintín representa essencialment un agradabilíssim record d'infantesa. Després, però, l'he mirat i remirat amb uns altres ulls, que per força ja no són els d'un nen. Aquesta segona experiència ha estat tan o més interessant i engrescadora que la primera. Hergé era un tipus amb una personalitat més aviat estranya, però sobretot fou un home intel·lectualment inquiet. En quin brou cultural es va cuinar, Tintín? Oswald Spengler va ser el pensador més influent del període d'entreguerres, és a dir, del període de formació d'Hergé (1907-1983). Els dos volums de La decadència d'Occident són un intent d'entendre la cultura Europa per mitjà de la comparació amb altres civilitzacions. Les aventures de Tintín només són possibles amb aquesta fricció constant amb l'altre. Fins i tot en l'únic àlbum d'interiors de la sèrie, Les joies de la Castafiore , els gitanos hi tenen un paper fonamental.

Tintín és periodista, i el periodisme representa per a Spengler un nou model cultural: "Què és la política civilitzada del demà en oposició a la política culta del passat? En l'Antiguitat, retòrica; a Occident, periodisme. Tots dos al servei d'aquella abstracció que representa el poder de la civilització: els diners". La -per a nosaltres- forçada distinció entre civilització i cultura tingué, a començaments del segle XX, unes severes connotacions polítiques, sovint hibridades amb elements racistes. Spengler, que no fa un ús explícit ni aparentment implícit d'aquests darrers elements, ho resumeix així: "A la cultura li correspon la gimnàstica, el torneig, el certamen agonal; a la civilització, l'esport. Heus aquí la diferència entre la palestra grega i el circ romà".

Hergé va tenir una formació estrictament catòlica, en aparença incompatible amb les idees de Nietzsche. Ara bé: cal recordar que cap a la dècada del 1920-1930, Nietzsche salta de l'esfera acadèmica a la popular en forma de determinades actituds -no dic idees- que són detectables en la majoria de modes de l'època. Això ho va analitzar molt bé el filòsof italià Furio Jessi. La clau és la següent: la redempció del nou home ja no ve per la via de la contemplació, sinó per la de l'acció. Per això Tintín és l'únic periodista del món que no escriu: només actua. En tot cas, on es veu millor la influència ambiental de Nietzsche és a través de la influència visual -però no icònica: el matís és important- de l'obra de Leni Riefenstahl. La veritable línia clara pertany més a pel·lícules com El triomf de la voluntat o Olímpia que no pas a l'obra d'Hergé. Riefenstahl s'allunya dels recursos de l'expressionisme alemany, gestat sobretot en cercles culturals jueus, i s'inventa una nova manera d'enfocar la càmera. És una resposta o alternativa a l'anomenat art degenerat .

Freud també és molt important, sobretot des que Hergé es va psicoanalitzar: les imatges oníriques i els actes fallits (per exemple a Tintín al Tibet ); la figuració de Milú en una entitat tripartida (el mateix gos, el dimoni i l'àngel: aquest és l'esquema freudià de la conducta humana).

És curiós que tots aquests referents siguin sempre posteriors a l'any 1945, quan l'ambient antisemita ja ha desaparegut. Abans del 1945 Hergé no és cap filonazi, com han volgut alguns, sinó una persona immersa en una mentalitat compartida per la majoria dels europeus. A Bèlgica, i a la resta d'Europa, va existir una justificació teòrica molt primària del colonialisme en clau racial. La cosa ve del segle XIX: de Gobineau i de molts altres. La història de Leopold I i el Congo ara ens fa avergonyir, però llavors la gent la trobava força normal.

En aquest sentit, Tintín i el mateix Hergé representen en l'actualitat una manera interessantíssima de rellegir el segle XX, amb totes les seves fascinadores llums i les seves depriments tenebres, amb totes les contradiccions que encara arrosseguem nosaltres.

stats