Publicitat
Publicitat

UE vs. Grècia, combat imaginari

Me’n recordo com si fos ara, i no malgrat que era petit, sinó justament gràcies a tenir només 10 anys. Era el 1974. En parlaven a la tele, a la ràdio, a tot arreu. Deien que seria el combat del segle —del segle XX, esclar— i probablement va ser així. S’enfrontaven Cassius Clay (ja s’havia canviat el nom pel de Muhammad Ali, però ningú no l’anomenava amb el nou apel·latiu) i George Foreman. Eren els millors boxadors del món. La cita era en un lloc tan insòlit com Kinshasa, capital del Zaire —avui, de nou, Congo—. El combat el va orquestrar l’hipercorrupte dictador Mobutu Sese Seko, amb la intenció de projectar-se al món com un gran líder africanista que lluitava contra els prejudicis racials. Aquesta és la clau per entendre el posterior despropòsit. Muhammad Ali (aspirant) representava la negritud combativa, mentre que a Foreman (campió) li van encolomar unes idees tèbies i acomodatícies en aquesta qüestió. Era “el dolent”. Malgrat que tots dos eren negres, Foreman va acabar fent de blanc. Increïblement, això que dic no és metafòric. La gent cridava “ babtou, babtou! ” i termes semblants (“blancot”, en un sentit despectiu) tot i que la pell de Foreman era considerablement més fosca que la d’Ali. Ambdós esportistes al·lucinaven, suposo. Foreman va viure l’episodi quasi amb incredulitat.

El més interessant d’aquesta història és que té una lògica (manicomial, innegablement, però lògica al cap i a la fi). Quan dues persones —o dos països— entren en conflicte, tendim a pensar que tots dos tenen unes raons més o menys simètriques; i així, paradoxalment, acabem repartint les culpes o les responsabilitats al 50%, en funció de criteris incerts o directament inventats. Recordo, per exemple, que quan Saddam Hussein va envair Kuwait el 2 d’agost del 1990, els més justets de cada redacció buscaven la suposada responsabilitat del país agredit en aquell conflicte, per allò que cal ser equànimes i tenir en compte els dos punts de vista. Era com tornar a tractar el pobre George Foreman de pèrfid blanc que estava contra els negres. La crisi grega ha portat a espectacles argumentals de la mateixa índole. De cop i volta ha aparegut un subjecte anomenat “el poble grec” —que suposo que es refereix a 30 anys de governs desastrosos, incloent-hi el de Syriza, no al poble grec de debò—. Hi ha un altre protagonista col·lectiu, i en aquest cas recorda les pel·lícules de femmes fatales de la dècada de 1920: Angela Merkel, Christine Lagarde... Heus aquí unes dones terribles de l’Europa hiperbòria, per dir-ho com Nietzsche, que van contra el bon “poble grec”: quin combat més desigual i, en conseqüència, irresistible!

Hi ha un deute —un deute acumulat durant dècades, no derivat de la crisi del 2008— de proporcions inaudites que no pot ser retornat. És aritmèticament impossible. Que jo sàpiga, la mala gestió de tots aquests cabassos de bitllets no és responsabilitat del “poble grec” (del de debò: del que sí que n’ha estat beneficiari al llarg d’aquests 30 anys). Ara potser no és el moment de recordar que en moltes regions de Grècia es va anar abandonant l’agricultura a mesura que els ingressos que generava eren substituïts per subsidis; o que el percentatge de l’ocupació en el sector públic era manifestament anòmal; o que en algunes regions del país les incapacitats laborals permanents no resultaven creïbles: recordem els 700 —700!—“cecs” de la minúscula illa de Zacint. Això ja ha passat i no cal donar-hi més voltes. No resulta seriós, en tot cas, esgrimir teories conspiratives o gravíssimes insinuacions en relació a les intencions ocultes de Christine Lagarde sense demostrar ni una sola síl·laba del que s’afirma. Tampoc no és gaire responsable apel·lar als estralls que va causar l’Alemanya nazi (absolutament certs) per provar de fugir d’estudi, com va fer el govern de Syriza abans del referèndum. De fet, la barreja d’ambdós arguments no té el més mínim sentit i acaba transformant-se —i reconec que queda malament dir-ho— en una vulgar excusa de mal pagador que actua a la desesperada.

El resultat del referèndum grec ha estat clar: un gran no. Si hagués estat un altre, si el hagués guanyat per una majoria aclaparadora, o si s’hagués produït un empat, les conseqüències serien les mateixes, però. Hi ha un deute monstruós que no es pot pagar: això és tot. No hi ha cap lluita entre la Unió Europea i “el poble grec”. No hi ha cap conspiració europea, però sí 700 falsos cecs a l’illa de Zacint. Syriza no ha estat capaç de resoldre el problema i ha orquestrat un vistós combat imaginari en què Foreman continuava sense ser igual de negre que Cassius Clay.

Riure, malgrat tot