30/05/2012

De bicis i virtuts

3 min

"Et sembla bé que Barcelona prohibeixi la circulació de bicicletes per les voreres?", preguntava l'ARA als seus lectors la setmana passada. Em va sorprendre tant el percentatge de persones que es mostraven favorables a aquesta restricció com el voluminós nombre de comentaris sobre aquest tema. Estic convençut que si en comptes de preguntar pels usos de la bicicleta s'hagués plantejat alguna qüestió relacionada amb l'arbrat o amb la senyalització estàtica dels carrers, la cosa no hauria suscitat tantes passions. És normal que sigui així: que jo sàpiga, ningú no ha ideologitzat encara els arbres urbans, tot afirmant que les palmeres són de dretes i els plataners d'esquerres, o a l'inrevés, però sí que s'ha polititzat aquest estri amb pedals. És precisament aquí on rau el problema de fons, sobretot a Barcelona, després de 32 anys de governs municipals del mateix color. No juguem ara a mamar-nos el ditet, doncs: tots sabem que la bici urbana, a banda de ser un respectable vehicle, representa també una ideologia molt i molt concreta. És absurd, sí, però és així. Hi ha hagut una espècie de lògica de la bicicleta , i ha estat una lògica equívoca i inviable a llarg termini. Consistia a voler canviar el món sense tocar res. Com que això és impossible, l'única solució va ser l'exercici constant de consideracions ideològiques basades en l'ús retòric de la noció de sostenibilitat .

En la majoria de nuclis urbans hi ha un col·lapse viari generalitzat, i no només a les hores punta. La raó de tot plegat no té gaires secrets: massa poc espai per a tants vehicles que es desplacen cada dia en les mateixes franges horàries. Barcelona és una ciutat molt densament poblada. En algun barri concret, com ara Gràcia, on visc, aquesta densitat arriba a les 29.587 persones per quilòmetre quadrat (molt superior, fins i tot, a la de l'atapeït Principat de Mònaco, amb només 16.620 habitants per quilòmetre quadrat). A aquesta saturació de personal hi hem d'afegir que hi ha més de 400 turismes per cada 1.000 habitants. Si, per raons òbvies, descartem la inquietant possibilitat de fer minvar la densitat humana, només ens queda l'opció de restringir el nombre de vehicles. La resta de suposades alternatives, com el vell tòpic del foment del transport públic, han tingut un impacte insignificant en la solució del problema.

L'estranya lògica de la bicicleta consisteix a afegir més elements de pertorbació a la mobilitat, en comptes de provar de corregir la causa real del problema. De cotxe no se n'ha tocat ni un, simplement s'ha usurpat l'espai dels vianants. Això en el millor dels casos, esclar. En el pitjor es tolera que els ciclistes circulin més o menys per on vulguin. Conclusió: el fum i el soroll són els mateixos d'abans, però amb l'afegit que ara et poden incrustar un timbre de bicicleta al clatell. Una solució genial, doncs: contra la densitat, més densitat; contra els conflictes de mobilitat, més conflictes de mobilitat, en aquest cas, entre ciclistes i vianants. Això és justament el que explica els resultats de la consulta que feia la setmana passada aquest diari.

Dubto que en una ciutat amb les característiques orogràfiques de Barcelona el foment generalitzat de la bicicleta tingui algun sentit. En tot cas, si es pren aquesta decisió caldria ser coherent i situar les coses al lloc que pertoca. La mobilitat convencional no és ara per ara compatible ni harmònica amb la mobilitat alternativa que es proposa, i per això genera més conflictes dels que vol resoldre. Després hi ha una altra qüestió que, en aquests temps que corren, no és precisament secundària ni trivial: el de la despesa, al meu entendre inassumible, que genera el servei del Bicing. El dèficit va pujar el 2011 a 15 milions, i la despesa anual de manteniment per bicicleta és de 3.000 euros. Per cert, la legió de furgonetes que s'encarreguen d'aquest servei no van a pedals, que jo sàpiga: això del CO convindria matisar-ho una mica, doncs.

Penso que aquest debat de les bicicletes a les voreres podria servir per desideologitzar algunes qüestions, des de la mobilitat fins a l'energia, passant per moltíssimes altres coses que ara es plantegen des del tòpic i el clixé. Convindria també revisar l'abast semàntic de determinats conceptes que el temps i el desgast polític han transformat en pura retòrica buida de contingut, com ara sostenibilitat . No és qüestió de contraposar bicis a virtuts, sinó de netejar periòdicament unes adherències ideològiques, mai neutrals ni innocents, que se'ns enganxen com si fossin xiclets.

stats