Misc 15/01/2014

El darrer mite de la Transició

i
Ferran Sáez Mateu
3 min

La majoria de grans mites històrics i sociològics de la Transició han anat caient des de finals de la dècada dels 70, uns abans i d'altres després, sense excepcions. L'erosió de totes i cadascuna de les persones i institucions que van protagonitzar aquell episodi s'ha completat amb la més que delicada situació de la monarquia espanyola, idealitzada fins a l'extrem del deliri durant molts anys. Per descomptat, la monarquia no és un mite, sinó una institució amb un paper constitucional prou definit. La mistificació, o fins i tot el frau històric, no rau en la monarquia en si mateixa, sinó en el paper quasi providencial que se li va voler atorgar, especialment a partir del 1981. Va ser un procés de substitució simbòlica molt important. Només sis anys abans, el salvador d'Espanya per antonomàsia havia estat el general Franco; a partir del 23 de febrer del 81, aquest títol informal el va retenir el rei d'Espanya. És justament això el que explica l'aparent impunitat que va envoltar certs fets posteriors, així com la indescriptible inhibició del poder judicial respecte a la monarquia. Si bé és cert que l'article 56.3 de la Constitució espanyola diu literalment que "la persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat", el mateix redactat deixa clar que aquesta condició no afecta la seva família o amics. Fins ara, però, aquesta "inviolabilitat" s'ha entès d'una manera manifestament abusiva i se li ha donat un abast inaudit. La persona del rei és constitucionalment inviolable, d'acord; però els cosins dels amics dels seus cunyats, posem per cas, haurien de tenir els mateixos drets i deures que qualsevol altre ciutadà. Hi ha molts exemples que això no ha estat així.

El primer mite de la Transició, el fundacional, el va dissenyar una figura molt important en la trajectòria del rei: Torcuato Fernández-Miranda. Es tracta del relat inversemblant, per no dir ridícul, segons el qual del franquisme a l'estat de dret s'hi va arribar saltironejant "de llei en llei". Curiosament, o no, el darrer mite a caure ha estat el d'una monarquia que, per art de màgia, no només havia quedat desvinculada del franquisme -que és qui la va reinstaurar- sinó que s'autoerigia com el principal garant de la democràcia a Espanya. D'alguna manera, aquell mite de primera hora i aquest altre tanquen un cercle, i representen una i la mateixa cosa: l'aposta política perfectament conscient per la desmemòria i l'autoengany. Tot plegat va més enllà -moltíssim més enllà- que la figura del rei d'Espanya i la seva família. Per posar un exemple ben nostrat, que personalment em provoca basca, a partir del 1992 la figura de Samaranch es va refer d'una manera grotesca gràcies a determinats mitjans de comunicació que se'l van reinventar com aquell qui renova una marca comercial.

A perill de semblar contradictori, afegeixo que aquella aposta per l'amnèsia col·lectiva va tenir un sentit per superar un trauma gravíssim. Però el va tenir l'any 1975, no després. Hi ha tota una generació que, d'una forma honesta i alhora pragmàtica, van decidir oblidar, o fer-ho veure, coses que havien passat feia 40 anys. No els ho retrauré pas. Una altra cosa és que, avui, havent passat també quatre dècades, haguem de perpetuar aquella patologia de la memòria. L'any 1975 o el 1976 hom podia acceptar els contes de la vora del foc que explicava Torcuato Fernández-Miranda, però l'any 2014 és intolerable haver d'escoltar les lliçons constitucionalistes d'Aznar, posem per cas. El temps de bescanviar estabilitat política per desmemòria col·lectiva ja ha passat, com també va passar el temps de canviar pells de conill per taronges (els més joves de la colla no sabran de què diantre parlo; que l'hi preguntin a l'àvia, si pot ser la del poble, millor).

S'ha dit que el procés que es viu a Catalunya acabarà repercutint positivament en el conjunt d'Espanya, de la mateixa manera que el clam autonomista de finals de la dècada dels 70 va ser uns dels motors més importants del canvi en aquell moment. Penso que, a mitjà o llarg termini, això serà així: hi ha molts espanyols que, sense renunciar a la seva identitat, senten una visible incomoditat per l'Espanya actual. Independentment de la manera com es resolgui, la crisi de la monarquia pot precipitar altres canvis d'envergadura. Què passaria si un partit com IU situés la qüestió república o monarquia com a primer punt del seu programa? Creuen que perdria vots o que triplicaria els que té ara? Només és qüestió de provar-ho.

stats