Apocalipsi

La "seducció del desastre" és un nou mecanisme per fomentar la docilitat de les masses postmodernes

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

Dilluns, al Telediario del migdia, el de TVE, una veu en off alertava –avui ja no s'informa: s'alerta– dels perills de xuclar els caps de la gamba vermella o dels seus cosins més pobres (llagostins, etc.). Mentrestant, es veien persones amb cara d'èxtasi actuant d'aquesta manera tan imprudent. Perquè resulta que els caps de gamba poden portar cadmi, i la ingestió d'aquest element provocaria problemes renals i, a llarg termini... Sí, ho han endevinat: càncer. La font de la notícia era l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària, que feia referència a un consum elevat i continuat d'aquests crustacis. Al final de la peça, la veu en off deixava caure aquest detallet sense importància, però el mal ja estava fet. Xuclar caps de gambes = càncer. El problema és greu perquè la majoria de gent que conec endrapa diàriament tres quarts de quilo de gamba de Palamós per dinar i mig quilet per sopar. Com que són tan barates, és una pràctica habitual a Catalunya. 

Continuem amb més crustacis. Aquest mateix dia de què els parlo, el dilluns 16 de desembre, diversos mitjans evocaven també la catàstrofe del Prestige de fa 17 anys. Curiosament, però, no freqüentaven gaire l'hemeroteca. Més aviat gens. Per què? Fa 17 anys es van arribar a dir coses tan delirants sobre les conseqüències d'aquell naufragi que avui resulten ruboritzadores. Antonio Figueras, biòleg marí al Consell Superior d'Investigacions Científiques, que va viure molt de prop la catàstrofe, afirmava al cap d'una dècada que "als científics que no donaven una diagnosi prou pessimista llavors se'ls titllava de progovernamentals i conservadors". Insistia en la necessitat de no barrejar ciència i política per evitar atemorir absurdament l'opinió pública. Els 10 anys de regeneració de la costa gallega que anunciaven la majoria de mitjans, per cert, es van transformar, al final, en poc més de 10 mesos, que és quan es va tornar a mariscar amb garanties sanitàries. Fa 17 anys, per cert, la possibilitat de tenir un tumor cerebral per culpa dels mòbils era molt alta; ara ja no. Un miracle, suposo. 

Fa 17 anys la possibilitat de tenir un tumor cerebral per culpa dels mòbils era molt alta; ara ja no. Un miracle, suposo

Anem encara una mica més enrere. Què se n'ha fet del catastròfic forat de la capa d'ozó, que va venir després de l'amenaça de la "desertització"? (Ara ja no en parla ningú.) Allò sí que era l'apocalipsi! Es calculava que entre un 10% i un 15% dels habitants de certes zones del món, com ara Austràlia, acabarien patint –sí, ho han tornat a endevinar!– un càncer, en aquest cas, de pell. El protocol contra els CFC es va aplicar el 1989, i el forat es va començar a estabilitzar el 1990. Molt ràpid, oi? ¿Èxit inversemblant d'una iniciativa de l'ONU o constatació d'un fenomen cíclic, avui ja perfectament descrit, que, això sí, presenta notables variacions? Vostès decideixen. El que no val, però, és inventar-se milions de morts de càncer de pell imaginaris fa uns anys i oblidar-se’n després per no passar vergonya. És just també en aquella època quan els forns microones van provocar incomptables víctimes imaginàries per culpa del càncer. Ara ja no. 

Retrocedim una mica més, a començaments dels anys vuitanta. Segur que els més joves de la colla ja no recorden que l'agricultura intensiva havia de provocar un augment demogràfic insostenible a l'Àfrica negra. Ulrich Schippke assegurava el 1974 en una obra de prospectiva que es va fer cèlebre, Futuro, que cap a l'any 2020 la Terra tindria més de 15.000 milions d'habitants. Si avui en té tot just la meitat és perquè Schippke no va preveure la pandèmia de la sida a l'Àfrica negra, ni encara menys l'imparable canvi de valors en relació a la natalitat que va portar a creixements negatius en molts països europeus. 

L'apocalipsi ha arribat per quedar-se. És un estat d'ànim selectiu, però: les amenaces reals i tangibles, com ara la progressiva ineficàcia dels antibiòtics o la possibilitat d'una grip tan agressiva com la del 1918 en el context d'una mobilitat mundial que la faria devastadora, són temes poc sexis. Avui el propòsit més ambiciós del capitalisme mundial des de l'estandardització de la màquina de vapor és la substitució a mitjà termini de tota la flota mundial de vehicles que funcionen amb motor d'explosió per uns altres d'elèctrics o híbrids. De moment, la cosa va endavant. L'enhorabona. 

En un assaig de Pascal Bruckner que els recomano, Le fanatisme de l'Apocalypse, editat a París per Grasset el 2011, s'apel·la a la "seducció del desastre" com a nou mecanisme per fomentar la docilitat de les masses postmodernes, convençudes de saber-ho tot perquè llegeixen martingales al Twitter i observen zombis mutants a les sèries, el nou opi del bon poble.