Un avís de fa 89 anys

La descripció d'un problema afecta la manera de resoldre'l o bé de deixar-lo podrir

"Cada nació ateny en l'espai i en el temps la vida que mereix [...]. Si la nostra estimada Catalunya ha vingut a un estat de dependència, hem d'atribuir-ho a grans errors polítics dels nostres avantpassats. La comprensió d'aquesta veritat (amarga, però incontestable) ens farà prudents i circumspectes a fi de no caure en equivocacions noves que podrien enfonsar la nostra causa per sempre més [...]. Totes les qüestions polítiques han d'ésser, per a nosaltres, dependents de la que es refereixi a la vitalitat de Catalunya. En cada moment històric hem de procurar ésser partidaris d'aquelles formes de govern que més puguin afavorir-la".

Aquest text pertany a l'escriptor Joaquim Ruyra (1858-1939) i va ser publicat en dues parts els dies 15 i 18 de maig de l'any 1930 a 'El matí' (el trobareu a la pàgina 938 de les Obres Completes de Ruyra, en l'edició de Selecta del 1964). Ruyra afegeix una cosa que avui generaria una commoció entre els purs. Diu que és antimonàrquic però que, en cas que la monarquia pogués arribar a afavorir els interessos nacionals de Catalunya, "em sento disposat a ésser el primer d'aplaudir, defensar i estimar el rei si, recordant-se que és príncep de Catalunya [sic], s'inclina a treballar a favor dels seus drets sagrats". Fixem-nos, doncs, en la manera com es contextualitza el problema. D'una banda, l'estratègia política no es basa en cap abstracció ideològica, sinó que se circumscriu a "cada moment històric". De l'altra, s'atorga prioritat a l'objectiu, no a les característiques dels companys de viatge. Convé recordar que això està escrit només onze mesos abans de la proclamació de la Segona República. En aquest sentit, l'admonició de l'escriptor de Blanes resulta encara més significativa.

En les circumstàncies actuals, el manteniment d'allò que considerem políticament irrenunciable passa pel simultani manteniment de l'actual govern espanyol

El plantejament que acabem de resumir té avui una vigència inaudita. Tant els resultats electorals d'Andalusia com les prospeccions demoscòpiques que atorguen a la dreta i a l'extrema dreta espanyoles la possibilitat d'assolir la majoria absoluta al Congrés en cas que se celebressin eleccions anticipades, conviden a tenir molt en compte les paraules de Ruyra, a qui avui els purs considerarien automàticament "un traïdor", per variar. El cas és que s'acosta un moment molt complicat. Deixar caure el govern de Pedro Sánchez a Madrid tindria gravíssimes conseqüències, per descomptat. Actuar com si no passés res, però, seria avalar la política purament gestual del president del govern espanyol en relació a Catalunya. Mariano Rajoy sempre va resoldre aquest tipus de disjuntives des del més pur dontancredisme. No moure's, no dir res, fer el mort, i estar a l'aguait. A curt termini li va funcionar, però finalment va acabar defenestrat.

La solució de la majoria dels problemes depèn de com es formulen, de la manera com es plantegen. En aquest cas, la temptació consisteix a reduir la qüestió a una dicotomia irreductible: donar suport als pressupostos del govern espanyol en nom del pragmatisme o bé no fer-ho per deixar clara quina és la posició que no es pensa abandonar, la que resulta políticament irrenunciable. Però hi ha altres possibles maneres de contemplar l'assumpte. Per exemple: en les circumstàncies actuals, que són les que són, el manteniment d'allò que considerem políticament irrenunciable passa pel simultani manteniment de l'actual govern espanyol. Sí, ja sé que aquest 'pack' inclou Borrell i unes quantes coses més. I tant, que ho sé. L'altra opció –un Congrés de Diputats amb una majoria absoluta de la dreta i l'extrema dreta espanyoles– implicaria, molt probablement, un retorn a l''statu quo' de finals de la dècada del 1970, en què l'autonomia seria llegida com una simple descentralització.

Jo no sé quin és el plantejament correcte, i em semblaria molt ridícul i pretensiós afirmar el contrari. Em limito a constatar que la descripció d'un problema afecta la manera de resoldre'l o bé de deixar-lo podrir. Fa 89 anys, uns mesos abans de la proclamació de la Segona República espanyola, Joaquim Ruyra va fer una afirmació que, de ben segur, va provocar el teatral esquinçament de moltes túniques. La situació en què ens trobem avui, la que deriva de la catastròfica jornada del 27 d'octubre del 2017, es va iniciar amb dues teatralitzacions, a mig camí entre la histèria i l'exhibicionisme, relacionades amb la suposada consumació d'una traïció. Per això vull cloure aquest article tal com l'he començat: "Cada nació ateny en l'espai i en el temps la vida que mereix [...]. Si la nostra estimada Catalunya ha vingut a un estat de dependència...". Deixo la frase sense acabar, i que cadascú la completi com vulgui.