21/06/2016

El bé, el mal i el ‘Brexit’

3 min

Hi ha una dotzena d’arguments raonables que poden convèncer un ciutadà del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord per quedar-se a la Unió Europea. Hi ha també una altra dotzena d’idees plausibles que potser el durien a la conclusió contrària, és a dir, que el millor per al seu país és anar-se’n. Transformades en paperetes, aquestes decisions individuals s’introduiran en una urna i la seva suma donarà lloc a una inapel·lable decisió col·lectiva. La democràcia és si fa no fa això i, tal com la coneixem avui, té més a veure amb el parlamentarisme britànic que no pas amb la remota Atenes de fa 25 segles.

És més o menys obvi que si el Regne Unit abandonés la Unió Europea l’economia de la zona euro i, de retruc, la mundial experimentarien de manera immediata un considerable sotrac. És també força probable que aquesta sortida del Regne Unit podria constituir també el principi de la fi d’un arriscat projecte polític, el de la Unió Europea. Va tenir tot el sentit del món després de la Segona Guerra Mundial a l’hora d’assegurar una convivència fructífera entre França i Alemanya. Ara com ara, però, moltes persones es pregunten coses tan diverses com quin sentit racional té que una economia com la de Xipre i una altra com la d’Alemanya comparteixin moneda; o per què una llengua com la catalana no existeix a Europa, mentre que una altra com la maltesa, amb el mateix nombre de parlants que les persones que viuen a l’Eixample de Barcelona, en canvi, sí.

Per descomptat, hi ha molts arguments en sentit contrari, començant pel més evident de tots: no és el mateix ser al món emparat per un passaport de la Unió Europea que pel d’un païset qualsevol. La Unió Europea garanteix una certa comoditat enmig de l’imprevisible moviment de plaques tectòniques dels Estats Units, la Xina, la Federació Russa i els països emergents. Ja he dit abans que els arguments raonables estan prou equilibrats.

Però com que la sortida del Regne Unit tindria conseqüències molt greus a curt i a mitjà termini, molts han decidit desequilibrar la balança dels arguments polítics i econòmics a còpia de moralitzar-los. Com que la sortida del Regne Unit ens perjudicaria greument -han pensat alguns-, el millor que podem fer és transformar un nítid debat polític en un confús debat moral. El representa el bé, i el no representa el mal. Els partidaris del són bones persones, mentre que els partidaris del no són dolents. Gairebé tots els mitjans de comunicació europeus que consulto habitualment han seguit aquest esquema. La distorsió informativa, però, va arribar al paroxisme arran de l’assassinat de la diputada Jo Cox comès per un malalt mental anomenat Thomas Mair. La patologia d’aquest personatge es va conèixer des del primer segon. L’any 2011 havia concedit fins i tot una entrevista a un diari local, The Huddersfield Daily Examiner, per explicar, precisament, la seva condició de malalt mental en rehabilitació. Era evident de quina mena d’individu es tractava; però això no ens convenia, oi? Capficats a transformar una decisió política col·lectiva -un referèndum- en una gran confrontació moral entre el bé i el mal, vam decidir construir un ideòleg del no a partir d’un alienat que havia matat una partidària del pel mateix atzar que el podria haver portat a atemptar contra un director d’orquestra, un odontòleg o un dels seus coreligionaris d’extrema dreta. De tant en tant caldria recordar que ni tots els fanàtics són malalts mentals ni, per sort, tots els malalts mentals són fanàtics. Caldria recordar-ho, sobretot, per respecte als malalts mentals.

Les disfuncions informatives, en tot cas, no acaben aquí. Aquests dies s’ha jugat a identificar les posicions contràries a la Unió Europea amb l’extrema dreta, el racisme i la xenofòbia. A causa, potser, d’una epidèmia d’amnèsia s’ha fet abstracció d’un petit detallet: l’esquerra anticapitalista europea està furibundament en contra del que representa la Unió Europea i, en especial, l’euro. Per què no s’ha explicat, això? Perquè tampoc no convenia: complicava l’esquemàtica història de lluita entre el bé i el mal que s’estava produint al Regne Unit. Hi afegia matisos, arestes. De fet, assumint aquesta dada tan clara i evident resultava impossible defensar la martingala dels bons i els dolents. Tot plegat em porta a pensar -i amb això torno al començament d’aquest article- que el problema de fons rau potser en el descrèdit de la democràcia, en què guanya qui suma més vots. Alguns -molts?- preferirien declarar directament vencedors els dipositaris de la veritat absoluta.

stats