Catalunya 2010-2020: sis apunts

La societat catalana en el seu conjunt ha mostrat una maduresa impressionant

Manifestació de la Diada del 2018 convocada per l'ANC / QUIQUE GARCÍA / EFE
FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

1. Amb grans mobilitzacions populars no n'hi ha hagut prou. Amb lideratges més o menys improvisats, tampoc. Alguns consideren que fins i tot amb una majoria electoral voluminosa –aquí sempre surt el ximplet que arrufa el nas i pregunta pel percentatge exacte, amb decimals i tot– la cosa faria costa avall a mitjà termini, però no solucionaria res de manera immediata. Sigui com sigui, el que hem vist al llarg d'aquesta dècada, i també molt abans, és que avui la independència no és una qüestió d'unilateralitat o de bilateralitat, sinó del consens dels grans estats del món. Per això Portugal, posem per cas, és independent de iure i de facto; Kosovo o Taiwan només de facto, i parcialment, i aquest país nostre, ni de iure ni de facto. A aquest reconeixement com s'hi arriba? En general de xamba, per carambola: després del paper de Sèrbia a les guerres balcàniques, als Estats Units els interessava reconèixer la independència de Kosovo. Si les coses haguessin anat d'una altra manera, potser haurien apostat uns anys abans per la unitat de Iugoslàvia. O no. Xambes, caramboles, atzars, sincronies inesperades, fragilitats amb aparença de formigó armat i veritables murs de formigó armat que, insensatament, confonem amb un envà esquerdat que caurà bufant. 

2. Enteses en un sentit ampli, les classes mitjanes –més ben dit: l'estat d'ànim que fa aflorar aquest inconcret sentit de pertinença social– són una gran palanca de canvi... però no de ruptura. Per profund que sigui, un canvi és un canvi i una ruptura és una ruptura. Aquí vam jugar amb la metàfora de la "desconnexió", que era alguna cosa més que un canvi però alguna cosa menys que una ruptura real. L'epifania d'aquesta actitud alhora vehement i retràctil es produeix el dia 27 d'octubre de 2017, i encara dona rèdits electorals. El seu volum numèric es farà perfectament visible, vot a vot, en les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Llavors ja no es podran esgrimir les majories oníriques que avui són la base d'un cert argumentari. O potser sí. 

3. No és cert aquell vell lloc comú segons el qual "cada poble té els líders que es mereix". En circumstàncies històriques excepcionals, de ruptura real, els líders potser sí que afloren seguint aquesta lògica. No és el cas, però. Aquí els lideratges funcionen per la lògica de la subhasta derivada dels intricats mecanismes dels partits que són, entre altres coses, una agència de (re)col·locació, que arriba al paroxisme en el cas de les joventuts dels partits. Resulta també desafortunat parlar, sense afegir res més, de bons líders o de líders dolents. El líder ha de respondre a la realitat d'unes circumstàncies concretes i tangibles. Aferrar-se a una pel·lícula extravagant i convèncer el personal perquè compri crispetes i tot és, sens dubte, meritori; en tot cas, no té res a veure amb el lideratge, sinó amb una altra cosa que té un nom força lleig. 

4. Quan els partits polítics, siguin unionistes o independentistes, fan servir les organitzacions sorgides de la societat civil com una mena de pròtesi extraparlamentària, vol dir que hi ha algun mecanisme institucional que no acaba de rutllar. Qui vulgui ostentar representativitat democràtica que es presenti a les eleccions, i qui vulgui fer una altra cosa, doncs que la faci. El problema no és fer o deixar de fer això o allò altre, sinó jugar a dos jocs alhora i intercanviar els papers, les regles i fins i tot els jugadors quan ens ve de gust. A llarg termini, aquesta inèrcia és més perillosa del que sembla. 

5. En aquesta dècada han passat coses de tota mena, i n'hi ha algunes de molt positives que m'agradaria subratllar. La societat catalana en el seu conjunt ha mostrat una maduresa impressionant. S'han comès errades evidents, però la pitjor de totes, que era caure en el parany aznarià de la divisió irreversible entre catalans, o fins i tot de la violència, no s'ha produït. Això ens honora com a poble i, en el cas dels ciutadans que comparteixen el projecte independentista, permet encarar el futur amb unes quantes lliçons importants. 

6. Per tornar a fer política més o menys normal no hi poden haver persones a la presó o perseguides per les seves idees; però perquè puguin sortir aviat o deixin d'estar perseguides, cal tornar a fer política més o menys normal. Alguns creuen que això és una contradicció, mentre que altres consideren que només és un bucle paradoxal que cal gestionar intel·ligentment. Aquest és el dilema profund, no la fraseologia primària i buida de contingut de la unilateralitat o la bilateralitat, que avui té una finalitat de distracció, per no dir narcòtica.